L'efímera proesa dels exploradors ignorats

CRÍTICA LITERÀRIA / Alabança d'Eduard Niubó als aventurers "silenciats" i la seva contribució per posar llum als indrets més inaccessibles del planeta

Cultura, Aparador

Darrers instants de l'Endurance, en l'expedició a l'Antàrtida de Shackleton
Darrers instants de l'Endurance, en l'expedició a l'Antàrtida de Shackleton

Geografia de l’oblit. Exploradors i aventurers silenciats per la història
Eduard Niubó
Edicions Sidillà


Visionaris, ambiciosos, fugitius, agosarats, assedegats d'aventura, de glòria o de coneixement –la immensa majoria, homes, d’aquí l’ús estricte de l’adjectivació en masculí–. Així han estat, i ho seguiran sent, les persones que han explorat els indrets més recòndits del planeta. Les motivacions eren diverses: pels diners, per la voluntat de conèixer, de saber, per la pàtria o estrictament per alimentar l'ego. El fet cert és que nombroses han estat les persones que impel·lides per algun d'aquests estímuls han emprès un viatge inèdit, fins aquell moment fora de l'abast per a l'espècie humana: arribar més lluny, més alt, solcant oceans i ascendint les muntanyes més inaccessibles. "Descobrint els límits de la Terra. I també els propis" com encertadament remarca l'autor.

Exploradors que dibuixen i interpreten els racons que abans només eren terreny adobat per a la fantasia i les conjectures. El dibuixen, tracten de comprendre'l i, en el millor dels casos, li donen nom o s'arroguen el dret a batejar-lo –a atorgar-li un nom occidental, perquè alguns dels racons descoberts, no ho seran pas per als autòctons–. Posar nom als espais en els fa comprensibles, mapejables, abastables: com escrivia l'islandès Tómas Guðmundsson, el poeta de Reykjavík: "El paisatge tindria poca vàlua si els llocs no tinguessin nom".
 
A l’ombra d'exploradors de renom com Amundsen o Shackleton, una munió de persones menys reputades van obrir rutes, van detallar errors i alternatives. I en molts casos s'hi van deixar la vida. Aquesta obra és l'homenatge que ha volgut fer-los el filòleg i viatger empedreït Eduard Niubó. Un record per als acompanyants dels conqueridors i pioners de major renom; i als exploradors que van fracassar en la seva temptativa però que van permetre descartar rutes, establir un primer contacte amb els habitants locals o que van remarcar els perills de barreres de corall, passos sense sortida i condicions climàtològiques extremes, entre altres malvestats de la natura. Persones que en el millor dels casos no han passat d'un peu de pàgina en la bibliografia de les gestes que van ser a punt d'assolir o que van protagonitzar però sense fortuna mediàtica. Un cas paradigmàtic és el del xerpa Tenzing Norgay que va pujar a l'Everest amb sir Edmund Percival Hillary l'any 1953. Qui recorda el nom d'aquest home, primer a coronar el sostre del món juntament amb el famós pilot i alpinista neozelandès?

L'obra repassa des de la primera migració de l'homo sapiens a Amèrica a través de l'estret de Bering i les subsegüents arribades al continent americà, fins a la troballa i colonització d'Islàndia i Austràlia, passant per la cursa per coronar l'Everest, les grans rutes transoceàniques, la volta marítima al mon o la febre per accedir als pols. I ho fa tenint sempre en consideració aquells que no figuren en els llibres: els oblidats. Tan o més necessaris que els que van fer fortuna. Històries èpiques, terribles, tràgiques en molts dels casos, de supervivència extrema. Com la fallida exploració britànica de l'Àrtic dirigida pel capità sir John Franklin, que va salpar d'Anglaterra el 1845 i que va recrear l'any 2018 la sèrie estatunidenca The Terror.
 
Una de tantes tripulacions hereves de temptatives pretèrites i que de mica en mica van configurar la veritable naturalesa del repte al què s'enfrontava la humanitat: accedir al centre de l'Àrtic. "En aquell moment encara ningú no sap com és exactament el Pol Nord. Hi ha diferents teories. Des d'antic n'hi ha hagut moltes i algunes d'especialment imaginatives, hipòtesis que han parlat de continents habitats, de mars oberts i càlids, d'una gran illa de ferro o fins i tot d'un gran forat que condueix al centre de la Terra o qui sap si al Pol Sud", escriu Niubó. La ciència del segle XIX ja va desestimar les teories més inversemblants, però la idea de trobar aigües temperades a l'Àrtic no es desdenya. Perquè progressivament, entrat el segle XIX, el leit motiv de les exploracions serà de caire científic: "No hi ha territoris a reclamar ni banderes a clavar enlloc, ni tan sols rutes comercials per descobrir".
 
En definitiva, una obra que ret un just homenatge als ignorats. Parlem d'exploració, però perfectament podríem parlar d'avenços científics, socials o tecnològics. Ni Darwin ni Einstein, ni Hillary ni Amundsen, s'expliquen sense tenir en consideració el seu entorn ni els seus precedents. Prenem-ne nota quan la ciència i l'exploració de l'espai avancin i els noms propis d'aquestes noves descobertes aombrin tota la resta de personatges anònims que ho hauran fet possible.

Edicions locals