"En cada expedició convius amb la mort"

Sergi Mingote Alpinista, protagonista del World Record Guinness 3x2x8000

Esports

Sergi Mingote fotografiat a la plaça de la Vila de Parets dies abans de marxar cap el Manaslu i el Dhaulagiri | Foto: Sergi Escudero
Sergi Mingote fotografiat a la plaça de la Vila de Parets dies abans de marxar cap el Manaslu i el Dhaulagiri | Foto: Sergi Escudero

Parets del VallèsSergi Escudero

Dos. Quatre. Sis. D'aquesta manera l'alpinista paretà Sergi Mingote, qui va marxar ahir en direcció al Nepal, vol sumar 8.000 per aconseguir fer-ne sis en menys d'un any. De moment, al juliol ja va fer cim al Broad Peak (8.047 m) i al K2 (8.611 m), la dotzena i la segona muntanyes més altes del món respectivament. Ara toca el Manaslu (8.156 m) i el Dhaulagiri (8.167 m), la vuitena i la setena, i a la primavera el repte finalitzara amb els ascensos a l'Everest (8.848 m) i el Kachenjunga (8.586 m), la primera i la tercera. Si aconsegueix el que s'ha proposat, Mingote haurà assolit una fita històrica en el món de l'alpinisme.

–Al juliol vas fer cim, amb només una setmana de diferència, al Broad Peak (8.051 m), la dotzena muntanya més alta del món, i al K2 (8.611 m), la segona.

–La muntanya ha perdut una mica el romanticisme d’aquelles expedicions de quatre mesos al K2 que feien els del programa El filo de lo imposible. Ells van haver de fer vuit o nou expedicions abans d’aconseguir el cim. A més, estaven molt temps aclimatant-se a la muntanya. L’alt rendiment i el material han evolucionat molt des de llavors.

–Això pot fer que els no vinculats amb el món de l'alpinisme infravalorem les vostres fites.

–Un periodista em deia que el Kilian Jornet havia desmitificat l’Everest i jo, ara, havia desmitificat el K2. Evidentment, es referia a la percepció del públic general. Això succeix perquè aquest no veu com hem pujat. El 99% de la gent que afronta aquest tipus de muntanyes va amb oxigen artitificial. Nosaltres no. Al final, la meva manera de veure l'alpinisme té molt a veure amb els orígens. 

–Què significa portar l'alt rendiment a la muntanya?

–Vol dir que tots els meus paràmetres físics vagin molt mesurats, en tot moment, pel CAR de Sant Cugat. Des que he tornat de la primera expedició, no he parat. Abans, quan tornaves de la muntanya, el que et recomanaven era descansar i guanyar pes per marxar amb reserves. A mi, els del CAR no m'ho permeten. Durant l'agost he entrenat intensament. He fet rutes llargues en bicicleta o escalada en roca dura, per exemple. A més, haig de prendre'm la suplementació que em dicten els metges. Tot això, és el que et dóna la possibilitat de fer un K2 en cinc dies després d’haver pujat al Broad Peak.

–Cinc dies.

–Jo només he trepitjat el K2 cinc dies. Aquesta rapidesa és la que a mi m’agrada, anar amb un estil alpí i estar poc temps a la muntanya. L’alpinisme era una forma de vida i l’alt rendiment, fins ara, hi havia entrat poc. Gràcies a gent com Núria Picas, Kilian Jornet o jo mateix això està canviant. Els del CAR em diuen: "tu has de fer com la Mireia Belmonte, però a la muntanya". 

–Deixes per l'última expedició la primera, l'Everest (8.846 m), i la tercera, el Kanchenjunga (8.586 m), muntanyes més altes del món. Serà la més difícil? O la més difícil l'has fet al juliol?

–De les tres expedicions, la primera que he fet, el Broad Peak (8.051 m) i el K2 (8.611 m), és la més complicada. Pensa que només el K2 ja és l’hòstia! Només vaig tenir 4 dies bons de 50. Però el dia de l’ascens al Broad Peak hi havia una meteorologia fantàstica. Sense vent, el cel serè. Amb Meteocat vam encertar la planificació. Vaig pujar els camps d'alçada amb mal temps i l'ascens final amb bon temps. Perfecte. I, això, ha comportat que hagi aconseguit el primer ascens de la temporada al Broad Peak. La temporada del K2 ha sigut una merda, sobretot perquè s’ha emportat a un company canadenc i a un altre de japonès. Però el K2 cada any s’emporta gent. No permet errors.

–Hi vas pujar només amb l'Ali, el teu xerpa. 

–Com que vaig decidir pujar-lo abans del planificat, vaig haver d’anar només amb l’Ali perquè la resta d’expedicionaris no estaven descansats. De fet, l’Ali tampoc estava recuperat i, per això, no va poder arribar al cim. Els dos dies bons al K2 els va fer quan jo estava pujant cap al camp 4. Des del Coll d'Ampolla fins a dalt vaig haver d’anar sol obrint traça durant set hores, igual que a la baixada, quan vaig obrir traça fins que em vaig trobar perdut a l’Ali i vam baixar junts.

–Has explicat que vau estar perduts durant quatre hores abans de trobar el camí correcte.

–Sí, vam estar quatre hores perduts. Es va tapar tot. En 10 hores va caure un metre de neu, el qual va tapar les cordes fixes i el camp 4. No es veia res a més de cinc metres. Tant de bo tot el terreny del K2 hagués sigut vertical perquè així no s'hagués acumulat allà tota aquella neu. Quan vaig arribar a la zona de l'espatlla, l’única part plana del K2, situada a 400 metres del camp 4, no es veia cap on havíem d’anar. Em va salvar el Garmin InReach, al qual en aquell moment només li quedava un 3% de bateria.

La gent -començant per la seva dona- que estava seguint la meva ruta per Internet es va preocupar perquè vaig bloquejar-lo per a que no enviés la meva posició i, així, poder fer un WayPoint directe fins al camp 4. Com a mínim, així sabria en quina direcció hauria de descendir. A l'espatlla del K2, si baixes cap una banda vas al Pakistan, cap a l’altra vas a Xina i cap a la tercera caus 2.000 metres avall. Després de quatre hores perduts vam veure un tros de bandera, enganxada a una canya de bambú, que no s’havia tapat del tot. Les deixem durant la pujada per situacions com aquesta. 

Llavors amb l'Ali vam començar a escarbar i vam trobar la corda fixa. En aquell moment, vaig saber que estàvem salvats, malgrat que després vam haver d'estar 23 hores desenterrant corda fixa fins arribar al camp base. La veritat és que li vam veure les orelles al llop.

–Al Coll d'Ampolla del K2 hi va morir un alpinista japonès poc abans que hi passéssis tu. 

–L’expedició japonesa va ser l'última que ens vam trobar al camp 4. El cap de l’expedició parlava molt poc anglès i costava entendre’ns. Vam acabar assabentant-nos que un company seu havia caigut al Coll d’Ampolla i estava en un lloc inaccessible. Després jo vaig passar-hi i així era: una caiguda vertical amb un serac. No s’havia matat en la caiguda, però no se’l podia rescatar. Estava a 8.200 metres i els helicòpters pugen fins a 6.800. Els seus companys van intentar apropar-se amb una corda fixa. 

El cap de l'expedició, desesperat, trucava abaix per preguntar si es podia fer alguna cosa. Li van respondre que si des d’allà dalt ells no podien fer res, impossible des d’abaix. Hores després, a les 3.30 h de la matinada, quan vaig arribar al Coll d'Ampolla en solitari, va haver-hi un moment que la corda fixa es va acabar perquè estava trencada i em vaig trobar amb un cargol penjant. Jo he sigut l’últim que he pujat i baixat del K2 aquesta temporada. Per tant, ningú altre ho ha vist.

Allà va ser on va caure el noi japonès per culpa d’una relliscada. M’han trucat a nivell internacional perquè tot això queda registrat. Ell va fer cim i es va matar baixant. Per tant, registraran l’ascens i posaran una creu per assenyalar que es va matar durant la baixada, un fet que succeeix molt al K2. Quan vaig passar per allà mentre pujava vaig sentir algun gemec. No estava mort encara. En canvi, a la baixada ja no vaig sentir res. Per sort, havia deixat de patir.

–Això li has explicat a l'expedició japonesa?

–Sí, de baixada vaig fer un parell de fotos del lloc on va caure i les vaig enviar als japonesos. Sabent què va passar i on es quedaran més tranquils. De la mateixa manera que, al Broad Peak, li vaig fer dues fotos a un polonès que havia mort a l’aresta l’any anterior. Me'l vaig trobar mig penjat enrera. Els polonesos em van donar les gràcies perquè ara ja no compta com a desaparegut, sinó com a mort. I, això, és una tranquil·litat per a la família. En cada expedició convius amb la mort i et consciencia de fins a quin punt has de tenir molt de compte amb tots els possibles perills que puguin sorgir. Per exemple, si passes per un lloc a les 3 de la matinada és més difícil caure que a les 3 de la tarda.

-Per què?

-Perquè quan pica més el sol és quan hi ha més allaus. Molta gent això no ho té en compte i la muntanya se'ls emporta. Mentre feia de nit l'ascens final al K2 no va caure res i això em va permetre tornar viu. En la baixada ja era de dia, però com que era un dia tan dolent, no picava el sol. On em va costar més passar va ser pel Coll d'Ampolla perquè el japonès havia trencat la corda fixa en caure.

Jo portava uns cardinos petits, dos cargols de gel i el piulet, malgrat que aquest el vaig perdre en una de les picades. Llavors vaig haver de fer un passamans amb els cargols. Vaig clavar el cargol, vaig agafar un muscató, vaig fer un passamans amb el cordino, vaig allargar-ho lligat fins a un altre passamans per ficar un altre cargol i vaig aconseguir assegurar-me aquells quatre o cinc metres sense corda fixa. Si no arribo a portar els dos cargols i els dos cordinos, encara estaria allà.

En canvi, hi ha persones que es pregunten per què han de portar això si ja hi ha corda fixa. Moltes persones depenen en tot moment dels tres xerpes que les porten. Si alguna cosa depèn d’elles, s’ha acabat. S’hauria de regular més el tema de qui pot pujar a aquestes muntanyes.

–Quins requisits et demanen quan demanes el permís per pujar a un 8.000?

–Pagar. L’exemple més clar és l’Everest. S’ha de regular millor la muntanya; s'ha de demostrar un mínim de trajectòria. Per exemple, per pujar una de les cinc més difícils, almenys hauries d’haver pujat un 8.000. Si vols anar a l’Himàlaia, primer hauries d'haver anat als Alps. És la progressió que hem fet molts. Un cop em vaig trobar a l’Everest un Lord que no va aconseguir passar del camp 1. Em va explicar que havia pagat per pujar l’Everest amb tot un equip perquè l’any anterior, també pagant, havia caçat un tauró blanc. No es pot banalitzar la muntanya. I això també està passant aquí, prop de casa nostra. Cada any al Montblanc es mata gent. S’ha d’anar molt concentrat en cada pas.

–Alguna altra precaució que hagis pres?

–Estic operat d’apendicitis de forma preventiva. Mira el que li va passar al Manel de la Matta al K2! El va matar una simple apendicitis. Però és que una apendicitis en aquestes situacions significa la mort perquè en tres dies és una peritonitis i, en aquest temps, no et poden treure d’allà. De la mateixa manera, jo em punxo el que necessito. Al Lluís, per exemple, el punxava jo. Has de poder-te punxar certes coses per poder anar sol i segur. Jo sóc conscient de la força de la muntanya.

–Ella decideix si puges o no?

–Tu la muntanya la pugues si ella et deixa. Si ella no vol, no puges. I després, a més, tu has de poder. Però a mi m’apassiona la força de la muntanya. El dia després de fer cim al K2, allà dalt hi havia vents de 120 km/h. La muntanya deia: “ja s’ha acabat la temporada”.  I aquesta temporada al K2 només hi ha hagut tres dies bons.

–Doncs si llavors no estàs en les condicions i en el lloc òptim...

–Has d’estar en les condicions perfectes i al camp que toca. Aquest és un altre dels atractius.

–Com està el Lluís Cortadellas -el noi de 23 anys de Cànoves i Sanalús que no va aconseguir arribar al cim del Broad Peak i que va tenir una congelació en un dit del peu- ?

–Està bé! El Lluis anava com una moto físicament, però aquests contratemps també poden passar. Salvarà el dit del peu. El problema que va tenir és que a ell li va costar aclimatar-se en alçada -també anava sense oxigen artificial-. En el camp 3, tot el que menjava i bevia ho vomitava. Estava deshidratat i li va costar molt portar un bon ritme. A més, li va fallar el frontal i va haver d’estar parat 45 minuts. Això és terrible per al nas, els dits i les orelles. Té molt futur perquè amb 23 anys ha arribat als 8.000 metres en la seva primera expedició. Ara ja està amb unes ganes boges de fer coses i segur que en el futur tornarem a fer-ne alguna junts.

–Quin nivell de fred feia allà dalt?

–Nosaltres el dia més fred vam estar a -36. Però abaix, al Karakorum, teníem 30 graus durant el dia i -20 a la nit. Aquest contrast de temperatures és molt dolent pel cos. I una simple grip et pot destrossar l’expedició. Les defenses baixen molt. Per això els del CAR em tenen empastillat des d'abans de marxar cap allà. Sóc molt metòdic i, a vegades, excessivament quadriculat. D'aquesta manera, tinc més possibilitats d’èxit.

–El Manaslu (8.156 m) i el Dhaulagiri (8.167 m), la setena i la vuitena muntanyes més altes del món, són força desconegudes per al públic general.

–El Manaslu és una muntanya molt perillosa perquè té molta concentració de neu, la qual provoca allaus, i hi ha anys que no es fa. Els dos amics bascos que m'hi trobaré hi tornen per segona temporada consecutiva. L'any passat es van quedar als 7.300 metres. Tècnicament no el Manaslu no és massa complicat, la dificultat la té a l’aresta del final. El Dhaulaguiri, en canvi, és una muntanya complexa en tots els sentits. I està sent molt poc agraïda amb l’alpinisme, sobretot amb l’espanyol. El Carlos Soria, per exemple, hi va per sisena vegada. Coincidirem allà. Cap del centenar d’alpinistes que aquesta primavera ha intentat pujar el 'Dhaula' ho ha aconseguit. La perillositat d'aquestes dues muntanyes i el fet que no siguin massa conegudes provoca que no s’hi pugi habitualment. Hi ha gent que es pregunta què se li ha perdut allà. Per a mi, en canvi, són muntanyes que respecto tant com les dues que he fet abans i que estan dins del grup de les grans muntanyes del món.

–Passar tants cops seguits d'estar del nivell del mar a 8.000 m, i a la inversa, afecta molt al cos?

–La doctora em deia que han de veure com em reacciona el cos en pujar quatre 8.000 en quatre mesos. Jo em trobo bé psicològicament i físicament, però no et negaré que muscularment tinc el cos una mica esgotat. No tenen referents de quatre 8.000 en quatre mesos i tenen curiositat per veure els resultats.

–I com va anar l'aclimatació a la vida de Parets del Vallès en tornar després d'haver fet els cims?

–(Riu) No és senzill quan tornes després de tants dies en un hàbitat tan diferent. A les muntanyes no tens una aixeta per beure o una tassa de vàter per fer les teves necessitats. Allà tens una latrina amb tres pedres i la shower tend, la qual només pots utilitzar dues vegades en una expedició amb aigua escalfada pel cuiner. I els ritmes vitals també són molt diferents.

Al Broad Peak va estar set dies seguits nevant després que muntéssim el camp 1 i el 2. El temps el vam passar desenterrant les tendes i llegint llibres. En canvi, aquí no parem d'encadenar dinars i sopars amb amics. A més, a les muntanyes hi ha la sensació constant de perill, cosa que aquí no tenim malgrat que sempre podem tenir un ensurt amb el cotxe. Però allà no et pots permetre ni fer-te mal, perquè una torçadura de turmell et pot comportar morir.

–Trobes a faltar aquesta adrenalina quan estàs aquí?

–Sí, trobo a faltar fer un ràpel penjat de trenta metres o estar en una muntanya completament sol. Són sensacions que em donen molt. Potser per això quan estic aquí necessito estar fent mil coses i projectes. Sinó pregunta-li a la meva dona -ella està present a l'entrevista-. Aquesta hiperactivitat supleix l’adrenalina que em falta de la muntanya. A mi em mataria estar tirat al sofà.

–Doncs entre la segona i la tercera expedició, que faràs a la primavera, hauràs de passar uns quatre mesos al Vallès.

–Per aquell periode ja tinc 26 conferències pactades. Jo això ho necessito. La vida d’esportista d’alt nivell no la portaria bé. Ells necessiten entrenar i competir, i descansar la resta del temps. El 'Purito' Rodríguez em deia que tot el temps que no pertany a les vuit hores d’entrenament ha de tenir les cames en alt.

M’encanta crear nous projectes en equip. Jo no sé si hagués trobat la motivació per tornar a l’alta muntanya sense aquests projectes paral·lels que estic fent. Si només fos per l’activitat esportiva, em faltaria alguna cosa. Jo no vull ser només un esportista d’elit, sinó que vull utilitzar l’esport per transmetre valors i donar a conèixer a persones que no disposen del suficient altaveu per donar a conèixer les seves activitats.

–Quina repercussió mediàtica ha tingut haver fet el Broad Peak i el K2? 

–Ha provocat que ara estigui trobant més col·laboradors per al projecte 3x2x8000 World Record Guinness, sobretot en la part social de les entitats solidàries i inclusives que en formen part. El projecte té, d'una banda, les investigacions mèdiques i el repte esportiu i, de l’altra, donar a conèixer projectes socials. Vam començar amb els que són del nostre entorn, però la mediatització a nivell nacional i internacional fa que vagin sorgint vincles amb altres de més llunyans. La muntanya aporta molts valors.

–Fins i tot, vas comentar que estàs treballant per a que se celebrin els primers premis inclusius de l'esport català.

–Sí, la intenció és, de la mà de la Generalitat i d'Onat Fundation, fer la primera edició durant aquest Nadal. A Gerard Figueras, el Secretari General de l'Esport, li vaig dir que no podia ser que Catalunya no tingués aquest premi amb el teixit esportiu inclusiu que tenim.

Seguiu el diari del repte que l'alpinista paretà publica al diari Som.

 

Edicions locals