'Estan acusats del mateix i cap de les famílies creu res de tot el que se’ls imputa'

Anna Arnó i Manel Tomas Companya de l'Alexis Codina i pare del Germinal Tomas, els CDR detinguts el 23-S a Sant Fost i Mollet

Societat

'Estan acusats del mateix i cap de les famílies creu res de tot el que se’ls acusa'
'Estan acusats del mateix i cap de les famílies creu res de tot el que se’ls acusa'

Mollet del Vallès, Sant Fost de Campsentelles

El 23 de setembre, l'Audiència Nacional posava en marxa l'Operació Judes i detenia nou persones, entre elles l'Alexis i el Germi. Un mes i 23 dies després continuen presos a Soto del Real amb les comunicacions intervingudes, també amb els seus familiars.

–Com esteu?
–Anna Arnó: No sé com explicar-ho, no sóc jo. És com una història, està passant, sé que és veritat, ell està allà, però és com si s’hagués quedat tot parat. La vida segueix, però tinc un bloqueig i no sóc capaç de treure-ho. Em costa concentrar-me i estic molt angoixada.
–Manel Tomas: A mi m’agafa que encara no he sortit d’una i m’ha atrapat una altra. Al gener farà quatre anys que vaig perdre a la meva companya i encara no ho he superat. I això m’ha caigut com una muntanya a sobre i la veritat. M’està costant molt i per sort hem rebut molta ajuda de molta gent.
–Com vau saber que els havien detingut?
M.T.: Estava de vacances a Extremadura i em van trucar i em van dir: “Aquest matí han entrat els geos a casa del teu fill” i vaig empaquetar les coses al cotxe per tornar cap a Barcelona. A 70 quilòmetres de Madrid, em van trucar i em van dir que els portaven cap a Madrid i vaig anar cap allà.
A.A.: En el meu cas estàvem dormint a casa amb els meus fills i vam sentir uns sorolls al menjador. Ens pensàvem que ens havien entrat a robar i vaig trucar als Mossos. De fet, imagina’t el bloqueig que jo sentia parlar amb rus. No era capaç d’entendre el que estaven dient. El que volia era guanyar el màxim de temps perquè poguessin arribar els Mossos per treure’ns d’allà.
–I els nens van viure tot aquest trasbals?
A.A.: Els nens van estar tota l’estona allà. Ens van deixar als tres a l’habitació de la meva filla amb els dos gossos i la gata. Amb un policia a la porta amb una metralleta.
–Què et passava pel cap aquell moment?
A.A.: Inconscientment, la meva preocupació era que els nens havien d’anar a l’escola. Això era com un continu i també que no els hi fessin mal als gossos. Se’m va posar això al cap i anava repetint-los-hi als guàrdies.  I els va anar bé perquè en aquell moment em van dir que agafés el que necessités perquè ja no podria tornar a casa. Això sí, es van quedar el meu mòbil i el de la meva filla i em van dir que anés mirant i quan veiés que no hi havia ningú, ja podria tornar a casa... Abans de marxar amb els nens, em van dir que l’Alexis estava detingut, per motius que ell ja sabia.
–Vas poder veure l’Alexis mentre estaves a casa vostra?
A.A.: Sí, em van demanar roba per vestir a l’Alexis perquè anava en calçotets, i en el moment que vaig portar la roba per vestir-lo li van recol·locar les esposes. Ell va demanar que li posessin per davant perquè s’havia fet una contusió a l’espatlla feia uns dies treballant i li feia mal, i no van voler. L’Alexis té fibromiàlgia, fatiga crònica i el tema de dolors és bastant complicat. A més pren molts medicaments i en aquella hora estava en ple efecte de la medicació.
–Quants guàrdies hi havia a casa teva?
A.A.: Buf! Jo diria que a dins de casa n’hi havia 20 o 25 i pel jardí i els voltants aquesta xifra o fins i tot més. Era una barbaritat.
–En el vostre cas, la Guàrdia Civil va estar 14 hores de registres.
A.A.: Sí, van estar molta estona. Nosaltres vam comprar aquesta casa fa cosa d’un any i mig. És una casa antiga i a nosaltres ens agraden molt els mobles antics i els propietaris ens van dir si ens deixaven els mobles i els hi vam dir que sí. A banda de la casa on vivim hi ha dos trasters que tenen uns 100 m² cadascun i aquell dia de la detenció estaven plens.
–Perquè les imatges que va publicar la Guàrdia Civil eren de casa vostra?
A.A.: No eren de casa sinó del traster. Jo no sé què hi ha allí. Hi ha coses dels antics propietaris, nostres, de la mare de l’Alexis... Que això també és una cosa que fa molt mal, encara ara.
–I en el cas del Germi què va passar el moment de la detenció?
M.T.: Al Germi el van agafar quan sortia per la porta per anar a treballar. No van forçar ni la porta, la va obrir ell mateix. En el moment de la detenció estava el meu fill al pis amb la meva néta i la seva companya. Es veu que sí que ho van remenar tot, però jo no he volgut veure el pis.
A.A.: A nosaltres ens van forçar la portada de l’entrada, tot i que estava oberta. Aquell dia dormíem amb la porta oberta perquè estem encara d’obres. Casa meva sempre ha estat oberta. No era una casa búnquer. I els trasters tampoc. Les portes estaven sense tancar, no hi havia panys, tot estava obert. Llavors què has d'amagar amb una casa així que hi pot entrar qui vulgui?
–Quant vas trigar a veure el teu fill?
M.T.: Una setmana. Vaig passar una setmana a Madrid. Dos dies totalment sol, amb una impotència total i el meu cervell no funcionava. He de buscar advocat, què he de fer? No sabia res, fins que em van donar aixopluc. L’únic que vaig poder fer sol va ser saber on estava l’Audiència Nacional, perquè –santa innocència–, esperava que li donessin la llibertat. Pensava que dijous agafaria el cotxe i me l’emportaria cap a casa.
A.A.: Sí, sort d’Alerta Solidària, perquè sinó no sé com ens haguéssim sortit. Jo no hauria sabut ni per on començar. En el meu cas la detenció era un dilluns i jo el vaig poder veure un divendres. Durant tota aquella setmana no vaig menjar.
–Us heu unit molt les famílies?
M.T.: Cadascú amb les seves diferències, amb les seves històries particulars. Però sí que estem fent una mena de pinya. Estan acusats del mateix i cap de les famílies creu  res de tot el que se’ls acusa.
A.A.: Té el seu procés, perquè som gent que no ens coneixem de res. Que hem aterrat de cop i volta, a més amb una situació molt frustrant i molt dura a nivell psicològic, però és un cas injust per a tots. Inclús per a les dues persones que són fora. Fins i tot el nom de l’operació. La idea era que tots els detinguts i empresonats quedessin aïllats i recelant els uns dels altres i això no s’ha donat, perquè es veu que tot és una manipulació.
–Com ho viviu les famílies?
M.T.: Independentment de què trobo molt injust el que estan fent amb els set és que estan castigant molt als familiars. Tinc molt clar que he tingut els telèfons intervinguts. Suposo que intentaven buscar que algú digués qualsevol barbaritat d’aquesta història, però no ha passat.
–Com està sent la vostra comunicació amb l’Alexis i el Germi?
M.T.: Allí no pots parlar pràcticament de res, t'estan escoltant. No pots ni fer-los arribar un paper. El meu fill encara no m’ha pogut trucar! Avui dia, que no pugui trucar-me, que no pugui rebre cartes... Està fora de lloc. Per sort no està incomunicat com passa amb dos companys. Però no t'expliques per què aquestes diferències entre uns i altres.
A.A.: Crec que és això el que volen, que ens ho preguntem i que estiguem recelosos. No em crec res. Jo sé que l’Alexis és una bona persona i el que m’ensenyin que sigui el contrari, serà un muntatge, perquè l’Alexis no faria mai mal a ningú.
–Què és el més dur de tot plegat?
M.T.: El no poder estar constantment amb ells, la falsedat total, perquè poden ser crítics, però que no llencin merda. Estan traient coses que després es desmenteixen!
A.A.: La distància i sí, això per a mi és molt dur i és molt angoixant. Cada vegada que hi ha una cosa nova a mi m’enfonsa. El nus de l'estómac és com si se’m fes gran.

Edicions locals