'Sempre associes la imatge de terrorisme a un assassinat i nosaltres no hem matat ningú'

Germinal Tomàs i Esther Garcia , membres del CDR Mollet encausats en el marc de l'operació Judes

Societat

'Sempre associes la imatge de terrorisme a un assassinat i nosaltres no hem matat ningú'
'Sempre associes la imatge de terrorisme a un assassinat i nosaltres no hem matat ningú'

Un any després de les primeres detencions en el marc de l'operació Judes, parlem amb dos dels 13 investigats. Els molletans Germinal Tomàs i Esther Garcia. Ambdós estan acusats de pertinença a organització terrorista i terrorisme i en el cas del Germinal, tinença d'explosius.

–Com esteu?
– Germinal Tomàs: Bé. D'ençà que vaig sortir de la presó ha sigut un no parar per tornar a fer una vida el més normal possible, ja no compto els dies que fa.

–En un principi sí?
–G.T.: Al principi més que comptar-ho jo, m’ho recordaven. És que no els vull donar cap mena de gest per dir m’heu fet mal o que creguin que poden amb nosaltres.

–I en el teu cas?
–Esther Garcia: Jo no estic tan bé. De jove vaig patir un trastorn alimentari i per culpa de la citació hi he de tornar a batallar. Perquè han presentat una imatge de mi que no em reconec. A més jo no em considerava una persona políticament activa i el fet de no entendre per què estava en una causa política m’ha vingut molt gros.

–S'ha complert un any de la teva detenció. T’imaginaves viure aquesta situació?
–G.T.: Mai. Com a activista i si vas a manifestacions corres uns riscos. Ja saps que et pots arribar a enfrontar amb els Mossos o la Policia Local i corres el risc que t’arribi una citació judicial, però no que et vinguin a tirar la porta de casa.

–Et van detenir així?
–G.T.: El meu cas va ser diferent. Però sí que ho van fer amb altres companys. Jo anava cap a la feina i em van llençar un cotxe a sobre. El primer moment no saps si t’estan atracant i després escoltes algú que diu "Guàrdia Civil" i penses: "com a mínim no m’estan atracant".

–Com vas viure la detenció?
–G.T.: Primer amb molta angoixa, perquè només et donen un paper que et diu que estàs acusat de terrorisme. Els tres dies de Tres Cantos en aïllament absolut els recordo molt durs. Però un cop vam arribar a ingressos a Soto del Real, allà sí que ens vam trobar tots. Vam fer pinya, perquè desconectadament sí que ens coneixíem i a partir d’aquí, ja hem establert una amistat de mútua defensa.

–A la presó, però, us van posar en mòduls diferents...
–G.T.: Sí. Per intentar saber com estàvem tots, els primers dies vam buscar activitats comunes de la presó per poder-nos veure, una d’elles era la missa. Per exemple, ens van dir que teníem dos companys en aïllament i vam trigar gairebé un mes i mig en saber qui eren.

–Quant temps vas estar a la presó?
–G.T.: 110 dies.

–Et pensaves estar-hi més?
–G.T.: Sí. Veient com funciona i que et poden tenir en presó preventiva entre dos i quatre anys, els dos crec que quasi tots els teníem bastant assumits.

Més de 400 persones van rebre a Mollet el Germinal quan va sortir de la presó

–Quant surten el Xevi, el Xavi i l’Edu us dona esperança?
–G.T.: Sí, molta. Va ser molt inesperat. Sabíem que els nostres advocats estaven lluitant per això, però veient el tarannà que portava el tribunal, era aneu provant a veure si sona la flauta, i va sonar. Vaig pensar, sí ells han sortit, dona peu que la resta anem sortint.

–En el teu cas?
–E.G.: Van venir dos guàrdies civils de paisà a casa i em van entregar la citació judicial. Va ser curiós perquè ens parlaven en català i a més a més van quedar com a molt xocats, perquè quan van trucar, els meus tres fills van sortir amb mi a obrir la porta i m’anaven dient: "et portem aquesta citació, però no sabem de què va". N’hi havia un que no em podia ni mirar als ulls i se’n va anar.

–Com ho vas viure?
–E.G.: El xoc és quan comences a llegir  la citació i veus que t’estan posant uns càrrecs. Perquè en la meva citació sí que sortia el que m’imputen i perquè m’ho imputen. Sabem que ve d’un escrit de fiscalia, que es la fiscalia qui ens cita, però els advocats a dia d’avui no tenen aquest escrit.

–Perquè et van citar el 30 de juny?
–E.G.: Per participar en les protestes postsentència. Això, que per anar a manifestacions ja sóc terrorista.

–Què és el que més us ha sorprès?
–G.T.: Realment, el muntatge que han organitzat. Crec que en el fons per a ells és molt fàcil fer qualsevol mena d’acusació, perquè no tenen conseqüències ni les tindran mai. Acusar-te de terrorisme a peu de carrer és una cosa molt concreta i per ells no ho és, per ells és molt obert. És qualsevol cosa que el jutge decideixi que va contra l’Estat.

–És l'acusació que més us afecta?
–G.T.: És que d’aquí penja tot.
–E.G.: Sempre associes la imatge de terrorisme a un assassinat i nosaltres no hem matat a ningú, ni és la nostra intenció mai. Estan intentant crear una imatge nostra que no és i la intenten vendre. En les seves detencions va arribar abans la premsa que la policia. Ara en les citacions noves n'hi ha algunes en les quals ens citaven a declarar perquè som amigues de.

–És el teu cas?
–E.G.: El de la Sonia. Li posa que és amiga meva. I t’arribes a plantejar si l’amistat és delicte. Ara tenir un amic també és formar part d’una organització de banda armada o preparar un aniversari i que ells dedueixin que allò era el llenguatge convingut. El que més em xoca és això, situacions quotidianes que de cop les transformen en un delicte.

–Havíeu notat un seguiment?
–E.G.: Sí, ho havíem vist, també el telèfon feia coses rares. Sabem que des del 12 de setembre fins fa ben poc ens han estat intervenint els telèfons i seguint
–G.T.: Jo tinc per escrit que m’havien posat una valisa de seguiment al cotxe. Però, la informació que tenim no es completa. Segons ells van traient del sumari, podem anar sabent més a través dels nostres advocats. No sabem a quanta gent han seguit o investigat. Ni sabem el que han fet, ni el que estan fent.

El Germinal abraçant a l'Esther després de declarar davant del jutge a Mollet

–Les vostres famílies com ho porten?
–G.T.: Ara força millor. Mon pare es va relaxar molt quan vaig sortir de la presó. Ma germana va haver d’anar a un psicòleg, també la meva filla i un cop em va poder venir a veure a la presó i va veure que estava bé es va calmar, però té ràbia continguda perquè no li quadra res del que diuen amb qui sóc. A més, ella hi era durant la detenció.
–E.G.: Els meus fills no ho entenen. Són molt petits. Em diuen: "mama, sobretot no surtis més al carrer, no et manifestis". Que els peques et diguin això, és dur.

–Com veieu el futur?
–G.T.: Incert. Et planteges totes les possibilitats. En un sistema democràtic, segurament no hauríem arribat ni a l’acusació, ni a entrar a presó, ni a res. Però com que no hi som.
–E.G.: El cas té tantes irregularitats! Que el mateix dia detinguin a 9 persones, però que a dues les deixin en llibertat amb els mateixos càrrecs... No saps per on agafar-ho i et fa ràbia perquè et condiciona moltes decisions que has de prendre a nivell personal.

–Penseu en el pitjor dels casos?
–G.T.: Sí, però també en el millor.
–E.G.: ­Jo al revés. Tinc constantment la idea que acabaré a presó.

Edicions locals