"A 'Caiga quién caiga' era un titella i hi havia molta autocensura"

Frank Blanco Nascut a Mollet, és locutor i presentador a ràdio i televisions estatals

Nascut a Mollet el 1975, des de fa 11 anys viu a Madrid. En fa 6 que presenta l’espai matinal de Los 40 Principales Anda Ya. Iniciat de ben jove a Ràdio Mollet i després del salt a l’emissora estatal, Blanco ha passat per diversos programes d’èxit a la televisió: Crónicas Marcianas, els magazins musicals Del 40 al 1 i 40 TV , Caiga quién caiga (CQC) i, des d’aquest gener, Gran Hermano.

–Com has arribat als debats de Gran Hermano?

–Tot va començar amb una broma al programa de ràdio [Anda ya], quan un company, a traició, va dir un dia que volia que sortís a la tele i va començar a trucar a llocs en antena. El director de les gales de Gran Hermano, Álvaro Díaz, li seguia el corrent i, passat un temps, em va dir que no podia entrar com a concursant però sí al debat.
–Aquest temps sense fer tele és el que ha passat des de CQC. L’experiència va ser complicada...
–Va haver-hi de tot. Quan es va pu-blicar que jo seria el presentador, ja vaig començar a rebre per tots costats perquè feia un tipus de ràdio que alguns creien que m’invalidava per a CQC.
–I els pals van seguir caient, oi?
–Sí. A més, em vaig trobar amb un programa amb molta autocensura.
–Curiós en un programa a priori de crítica de l’actualitat.
–Doncs aquest va ser el meu gran problema en el programa, em va resultar molt difícil de gestionar perquè se’m demanava que opinés, però la meva opinió servia de poc; em limitaven a llegir un guió. Estava desitjant que acabés el programa.
–No repetiries l’experiència, doncs.
–Sí, en altres condicions. No en un programa on ets un titella. Ara faig un programa de ràdio on decideixo continguts, què dic i com ho dic.
–Quant temps portes a Anda ya?
–Més de 6 anys, dels 16 que porta en antena. I en aquest programa, en què jo decideixo, em poden caure les crítiques que sigui. Així sí que les assumeixo, encara que no les comparteixi. El més fotut de CQC va ser que no podia canviar res i la gent em donava pals. Era molt injust.
–Una experiència gris... i la millor?
–També CQC perquè hi vaig aprendre molt i vaig treballar amb gent molt interessant. I feia un programa de referència a la televisió.
–Televisió o ràdio?
–Sempre la ràdio.
–Els inicis, a Ràdio Mollet.
–Sí, tenia 13 anys, era el 1988 i hi vaig ser fins a 1997. A Ràdio Mollet ja no podia fer més coses, m’avorria. Hi vaig aprendre de tot, des de portar cafès a la Tura [llavors alcaldessa] fins a produir el meu propi programa.
–I com vas fer el salt?
–Vaig enviar una cinta a Cadena Top de Barcelona, que ara no existeix, i em van trucar. D’allà vaig passar a 40 Principales de Girona, després a Ràdio Espanya i finalment a Madrid. Moltes casualitats. Vaig treballar molt, però el factor sort també va influir.
–I ara ja no fas programes musicals a la tele.
–No, quan el meu cos va començar a treure michelins vaig pensar que ja no tenia edat. A més, aquest plantejament és bo fer-lo: el meu mitjà és la ràdio i la tele és un a més a més. No s’ha de perdre el cap. Hi ha gent que s’obsessiona amb el mitjà televisiu, que és el que dóna més diners, i quan la tele no els estima ho passen fatal.
–Aviat, però, de michelins no n’hi haurà, oi?
–Sí, és veritat, estic fent el repte de la revista Men’s Health, que consisteix en aconseguir que tingui un cos de portada en 16 setmanes. És complicat perquè tinc poc temps i he de fer una hora i mitja d’exercici diari i pesar tot el menjar.
–Precisament tu has parlat amb molta gent que ha ocupat moltes portades de revistes. De qui tens més bon record?
–De George Michael. El vaig entrevistar després de molts anys de silenci i de successos personals complicats. Em feia por com es prendria les preguntes i m’ho va posar molt fàcil.
–I pitjor? Si es pot dir, clar.
Sí, així li evito a algú el mal tràngol. Mariah Carey és la persona més simple que he entrevistat. I Eros Ramaz-zotti va acabar dient-me que es beneficiaria la meva germana. No l’he volgut entrevistar mai més.

Edicions locals