"A vegades s'ha de ser atrevit a l'hora de mostrar certes coses"

Judith Vizcarra Fotògrafa

–La fotografia et ve de família?
–El pare era barber, però quan jo vaig néixer es va comprar una càmera i va començar de manera molt autodidacta.
-I et va ensenyar l’ofici.
-Sí. No ho ha sabut transmetre amb paraules, però amb els anys m’he adonat de tot el que en vaig aprendre. Recordo el retrat d’uns gots amb unes ombres molt allargades... Em va ensenyar la importància de la llum i em va transmetre una sensibilitat.
-I, a més, et va fer treballar.
-Ell als 40 anys va atrevir-se a deixar la barberia i muntar l’estudi i jo també hi vaig haver de treballar.
-I allà vas tirar la primera foto.
-Sí, un dia em va deixar sola a la botiga, amb uns 14 anys, amb una màquina que enfocava per imatge partida. El retrat em va sortir borrós i la clienta es va enfadar.
-Vaja, mal inici…
-Sí, però no vaig deixar que el meu pare la repetís. L’orgull va fer que ho tornés a provar i me’n sortís. Mai més he tret una foto borrossa! [riu].
-I vas anar evolucionant... Ara ets elogiada per l’ús de la llum.
-La meva és la fotografia d’estudi, el retrat de persones. He anat aprenent que amb la llum podem transformar un rostre. D’això els directors de fotografia del cinema en saben molt; mireu el canvi de la cara angelical de la nena d’El exorcista! A la fotografia comercial he de fer el contrari, he d’idealitzar la gent i treure la part més atractiva, que tots tenim.
-Vas tenir sempre clar que volies fer retrat?
-Des de sempre m’ha interessat el retrat, però vaig tenir la sort que allò que em va imposar per necessitat la família, em va acabar agradant.
-I quan vas voler ser més creativa, com s’ho prenien?
-Amb el meu pare ens barallem, però veia que a la gent li agradava com treballava. Així que va fer un gest i es va retirar i em va deixar l’estudi.
-T’ho va facilitar molt, doncs.
-Sí. Quan els meus amics quedaven, jo sempre arribava tard perquè treballava. Però no era com els fotògraf que comencen i no tenen un duro. Si volia una càmera, el meu pare me la comprava perquè veia que li treia una rendibilitat.
-Ara tothom té una càmera i, amb el digital, tothom s’hi atreveix.
-Home, ara amb els retocs digitals tenim uns avantatges, però el canvi al digital també ha estat dur. Avui en dia està més respectada la gastronomia que no pas la fotografia, que s’ha sociabilitzat tant que s’ha desvalorat. Però curiosament els clients que tenen millor càmera i més cultura fotogràfica són els que més vénen. A l’hora d’una foto important, confien en un professional.
-A banda de la feina comercial, també exposes. Quina diferència hi ha entre un fotògraf i un artista?
-Jo, sobretot en la feina comercial, em considero una artesana. L’artesania és el bon ofici i l’artista és el que investiga, el que vol transcendir. Jo no em puc acomodar amb la fama, sinó que he de demostrar l’ofici en cada moment. L’altra cosa, és que provi l’aventura artística.
-I en aquesta aposta hi és molt present la mirada a la dona...
-En aquest àmbit, intento explicar alguna cosa des de la teva professió. El discurs feminista està desgastat i, a vegades, mal enfocat, però hi ha coses que s’han de dir, que s’han obviat en una societat vista amb ulls d’home.
-A L’orgull de l’absència parles de les dones que han patit un càncer i trenques cànons estètics...
-Al món de la fotografia sembla que aparentment només treballes la part externa i veig tantes aberracions a l’entorn de l’estètica. I fixa que t’ho diu una dona presumida! Però veig que les noies joves pensen que una dona només és la representació del seu cos… Què estem fent malament respecte les nostres nenes? Les dones estem caient en la trampa de voler ser com ells volen. I com ens volem estimar nosaltres mateixes?
-I el retrat capta allò no físic?
-He retratat gent molt atractiva que no respon als cànons de bellesa habituals, però es veu l’interior. I el retrat pot tractar moltes coses. Per exemple, ara estic treballant en un projecte que es dirà La nostra sang, amb dones amb la seva menstruació. Sense la sang el món no existiria i tot això ho vivim d’esquena.
-T’agrada provocar?
-No ho sé. Crearà rebuig, però com més en genera, sobretot entre les dones, més ganes tinc de fer-ho.
-Alguns dels teus autorretrats, que ja insinuaven aquest tema, han creat polèmica.
-La gent no m’ho comenta directament. És cert que cal ser d’una determinada manera per treballar amb el propi cos. Però a vegades s’ha de ser atrevit a l’hora de parlar i reivindicar moltes coses.
-I et consideres exhibicionista?
-Potser sí. Tots els artistes s’han autorepresentat. Mostrar-te artísticament, sobretot en la fotografia, és més rebutjat. El nu en la pintura està acceptat i, en canvi, a la fotografia encara està vetat. Ens han educat amb la repressió religiosa i totes les religions són masclistes, reprimeixen el sexe i tenen la dona com una representació maliciosa.
-Amb quina de les teves exposicions et sents més representada?
-La de L’orgull de l’absència ha estat important, perquè he fet un esforç d’empatia, però no he sigut ben bé jo. Però la que vaig fer, arran de guanyar el premi de fotografia de la fundació Vila Casa, que vaig exposar en solitari al Palau Sal Terra a Torroella de Mongrí, sí que mostra bastant de mi. Es titulava On són les dones? Amb molt autoretrat i una investigació més madura, és una mostra més meva.
-Et sent més valorada fora que a Mollet?
-Nadie es profeta en su tierra. Els pobles, a vegades són més cruels que la ciutat. Però jo vaig molt a la meva i intento que no m’influeixin coses que m’arriben. I potser sí que la gent estranya et valora d’una altra manera, perquè no té aquesta preceptiva històrica que tenim tots. No és el mateix una persona que l’acabes de conèixer, que algú que ja t’esperes si farà o deixarà de fer.
-I, malgrat això, sempre has viscut a Mollet.
-Hi tinc la tasca professional, hi he nascut, tot el patrimoni... també em lliguen les parts dures. Per exemple, els espais fícisc, el meu estudi, ha estat una lluita per continuar i ara he d’anar apagant focs.
-Una vida dedicada a la fotografia...
-Des dels 18 als 52. Als 18 em vaig adonar que se’m passaven les hores sense adonar-me’n. I 1ue estic a l’avinguda Llibertat ja fa 13 anys. Hi he fet tanta inversió... A vegades em sento esclava del que tinc. Però no vull pensar en negatiu, perquè hi ha una raó per la que tinc aquest espai tan maco. Quan estava a Berenguer III, tenia 20 anys i vaig pensar, un dia tindré un estudi que les meves clientes se sentin íntimament protegides. Va ser després de convèncer a una noia que havia arribat amb coll alt a fer-se unes fotos més atractives, que ensenyava l’espatlla amb una túnica de ras i, com que l’estudi el separava una cortina, un home la va veure i li va tirar una floreta. Ara tinc vestuari i unes comoditats.

Edicions locals