“Jugar a un pavelló ple amb 15.000 persones és el millor que m’ha passat ”

Antonio García Llagostenc jugador professional d\'handbol a l\'Ademar de Lleó

Antonio García va néixer a La Llagosta el 6 de març de 1984. Jugador d’handbol i llicenciat en Magisteri d’Educació Física. Va començar als 12 anys al desaparegut EiE La Llagosta, club del qual la seva mare n’era la delegada. D’allà va passar al BM Granollers dos anys més tard i va jugar-hi gairebé una dècada. Ara és al Lleó, amb qui ha debutat a la Champions.

–Com van ser els teus inicis al món de l’handbol?
– Vaig començar a l’EiE La Llagosta, un club que ja no hi és. Un amic de la família va decidir fundar un equip esportiu al poble, es va crear la secció d’handbol i em va dir d’anar. Abans havia jugat a l’escola.
–Recordes el teu primer partit?
–Sí. Va ser contra La Roca. De fet va ser el primer partit de tots els meus companys. El resultat va ser una derrota molt dura, però vam gaudir molt.
–I a partir d’aquí vas progressant.
–Als anys que vaig jugar a La Llagosta vaig anar convocat amb la selecció del Vallès Oriental durant el primer any i ja al segon vaig començar a anar a concentracions amb Catalunya i Espanya.
–Cóm ve el Granollers a fitxar-te?
–Vam jugar un partit de lliga contra ells, un enfrontament directe a la part alta. Llavors el director esportiu del club es va posar en contacte amb la meva mare i li va proposar el meu fitxatge. Vaig acceptar perquè era una gran oportunitat.
–Imposa molt el salt a un equip professional?
–Sí, la veritat. Una de les coses bones que té el Granollers és la bona base. Vaig arribar allà de cadet i vaig passar de ser el millor del meu equip a ser un més. Era el més jove de la plantilla i molts dels meus companys havien jugat contra mi.
–I quan comences a trucar a la porta del primer equip?
–A l’any següent d’arribar. Amb 15 anys ja anava a entrenar i amb 16 vaig debutar en un amistós.
–Cóm va ser el teu debut oficial?
–Va ser l’any 2002, contra l’Almeria. Vaig jugar els últims 10 minuts.
–Quina valoració fas del teu pas pel Granollers?
–En general força bo. Els primers cinc anys van ser complicats perquè no hi comptava gairebé. Vaig tenir lesions, van arribar alguns fitxatges... Però el 2008 vaig guanyar protagonisme; vaig ser un dels màxims golejadors i un dels jugadors que més minuts va jugar.
–Marxes a Lleó. Has jugat la Champions d’Handbol per primer cop. Cóm és l’experiència?
–Una passada. Mai havia jugat en un pavelló de 15.000 persones ple. És el millor que m’ha passat .
–I la vida a Lleó com la portes?
–Perfectament. Al principi costa molt adaptar-se a viure lluny dels amics i la família, però t’acabes fent a la idea. La gent és molt acollidora i em tracta molt bé.
–Què és el que més t’ha sorprès?
–La gent és molt propera i existeix una cordialitat que a Catalunya no hi trobaries. Està molt bolcada amb l’equip.
–Hi ha molta pressió mediàtica?
–Sí, però no és tan gran com la que pot tenir Messi, per exemple. Això sí: el meu dia a dia a Lleó és millor que el que feia a Granollers.
-T’has pogut escapar a veure la família i els amics?
–Pel Nadal vaig baixar a La Llagosta i i algun cap de setmana llarg que he tingut també l’he aprofitat per anar-hi.
–Què penses de tot el que està envoltant un mite de l’handbol com Iñaki Urdangarín?
–Realment no li dessitjo res dolent a ningú i menys a algú tan significatiu com l’Iñaki Urdangarín. Ara és el torn de la justícia, que demostri si ha estat relacionat amt tot el que se l’ha vinculat.
–Et queden molts anys encara d’handbol. Has pensat què faràs quan et retiris?
–Tinc la carrera de Mestre d’Educació Física, així que espero seguir lligat a l’esport d’alguna manera. Ara també estic estudiant un màster en direcció esportiva i esdeveniments esportius.

Edicions locals