"Potser si no hi hagués hagut pacte, el relleu de Guillaumes hauria estat més ràpid"

Pere Martínez Ammetller Molletà, expresident comarcal d\'Òmnium Cultural i actual coordinador del grup parlamentari de CiU

"Òmnium ha esdevingut un referent transversal del catalanisme"

Inquiet, apassionat de la història i xerraire. Nascut a Mollet el 1957, Pere Martínez Ammetller ha estat des de molt jove vinculat a Òmnium Cultural i Convergència. A finals dels 70 es feia soci de l’entitat i militant de la JNC. Va ser regidor de CiU a l’Ajuntament de Mollet de 1995 a 1999; i president comarcal de CDC de 1992 a 2000. Des de 2007 i fins fa 15 dies ha sigut president comarcal d’Òmnium. Ara és coordinador del grup parlamentari de CiU. -per Montse Eras

–El 17 de febrer deixava la presidència d’Òmnium del Vallès Oriental.

–Sí, hi portava 5 anys, des que vaig prendre el relleu a l’històric Ramon Casanovas quan tenia uns 90 anys. Quan jo vaig entrar-hi a finals dels 70, ell ja hi era, al costat del Jaume Camp de Granollers i la Remei Buxó de Sant Fost. Van ser els meus padrins a Òmnium, tot i llavors jo em vaig decantar per l’activitat política i no hi era tan actiu.

–Quan comença, doncs, a participar-hi més activament.

–A partir de 2003 vaig entrar a la junta fins que vaig fer un relleu endreçat, com el que ara també he pogut fer. Crec que les coses no es poden acabar abruptament.

–Quin llegat hi deixa?

–Vaig impulsar un nou sistema. Malgrat que la delegació d’Òmnium és a la comarca, hi ha seccions locals que procurem que facin activitat més al detall.

–Sent de Mollet i tenint una secció a Sant Fost-Martorelles, és curiós que la ciutat no n’encapçali cap.

–De fet, s’està en procés de constitució de la secció Mollet-Baix Vallès. Però a finals dels 70 ja l’havia reactivat, amb la Remei i el Tarrés. Vam tornar a portar la flama del Canigó, amb el Club Muntanyenc, i vam organitzar la revetlla sardanista, en un moment d’impàs del moviment sardanista a Mollet perquè l’Andreu Oliveras ho deixava.

–I com va tornar a desaparèixer?

–En aquell moment ens va semblar que Òmnium era un nom potser massa culte i vam utilitzar el d’una secció que era Tradicions i Costums. Quan vaig entrar en política més activa, vaig deixar de banda l’activitat més civil. L’entitat va derivar més cap al sardanisme i Òmnium es va diluir.

–A nivell nacional, Òmnium també perdia força.
–En aquell moment d’eclosió, tots els objectius de l’entitat van ser assumits per les institucions. Òmnium va estar d’impàs, va arribar a un punt de no tenir clar el full de ruta.

–En els darrers anys, però, les circumstància han portat a una revifalla i, per exemple, Òmnium va impulsar la multitudinària manifestació del 10 de juliol de 2010.

–La presidència de Jordi Porta va ser el revulsiu de l’entitat, la seva actualització. Òmnium havia mantingut el seu caire cultural, amb uns premis literaris que funcionen, però calia posar al dia l’entitat, que ha crescut més per la vessant cívica que no pas per la cultural, perquè en un país un pèl més normalitzat que als 70, hi ha coses en què no cal apretar tant.

–I hi han nous programes...

–Com el Quedem?, que pretén acostar la nova immigració al fet nacional català.

–La reivindicació nacional, però, ha fet sumar socis.

–Hem anat tenint un creixement sostingut, però sí que és cert que, arran del 10 de juliol, vam fer un salt; com també ara amb l’última polèmica de les subvencions. A la comarca hem passat dels 300 socis als 80 als 1.100 actuals. Òmnium ha esdevingut un referent transversal del catalanisme.

–La gent li reclama més, doncs. Potser que encapçali la reivindicació del dret a decidir.

–Sí, però hi ha molts altres moviments a l’entorn del dret a decidir, com l’ANC. L’avantatge d’Òmnium és que és una entitat històrica, estructurada i amb voluntat de fer xarxa, col·laborar i, alhora, no fer foguerada. Ara torna a tenir l’estructura forta dels anys 60 i 70. La nostra gent participa a tot arreu però el referent és Òmnium. Això t’obliga a ponderar més les coses i estar bé que l’entitat reflexioni i plantegi debats. Òmnium ha de tenir un punt d’equilibri i alhora d’agosarament.

–És època de ser agosarat, doncs.
–Sí. Només cal llegir les declaracions del president Pujol, una persona que ha tingut molt clara la fermesa nacional i que havia anat amb peus de plom. Cal veure com ens independitzem. Mirar com avancen els escocesos i prendre lliçons del Quebec i del cas de Txèquia i Eslovàquia. Cal buscar exemples aplicables, però també cal recordar, com diu Mas-Colell, el cas d’Esmirna que, quan els grecs els anys 20 van plantejar fer un Estat a banda i banda de l’Egeu i el govern turc del moment va anar a la guerra, els grecs es van adonar que a Esmirna hi havia molts turcs; és a dir, que hi ha molta gent que no participa de la mateixa idea.

–Es podrien convertir, però?

–Home, fer veure la realitat econòmica del país pot fer que aquesta gent que viu aquí però no participa de la mateixa idea de país, pot participar-hi. Depèn també de l’origen; segurament és més fàcil convèncer un moldau que un equatorià. Hi ha un percentatge d’immigració que gairebé ha nascut aquí i només parla castellà, però, en canvi, pot defensar els interessos econòmics catalans, perquè aquesta és la seva realitat.

–I apostar pel pacte fiscal i no per l’Estat propi és una estratègia de quedar bé amb tothom?

–CiU té un plantejament ideològic de país. El pacte fiscal és el menys utòpic possible. És un pas necessari, intel·ligible pel conjunt del país perquè es pot acotar i pot participar-hi tothom, amb més o menys grau. Una altra cosa és que el nostre ideal sigui una altra cosa. L’aposta de fa dos segles ha fracassat i cal fer una altra cosa. Amb Espanya no ens hem entès i, per tant, la convivència és absurda. A mi m’agradaria ser un país molt més independent. Però em veig en cor d’explicar a la gent de l’entorn perquè volem el pacte fiscal. La independència té un punt de romanticisme expressat com a ideal, d’autoafirmació. Això lliga amb el meu interès per la història.

–En quin sentit?

–Trobo que en aquest país no s’ensenya la història pròpia. Fa anys, quan des de la JNC plantejàvem el canvi de noms dels carrers, hi havia coses curioses. Per exemple, no entès mai que significa que tinguem un carrer Burgos, que es va batejar al franquisme perquè era la capital durant la guerra civil. Quan vam intentar que canviés el nom, ens van dir que no perquè hi havia molta gent de Castella Lleó. Tampoc entenc perquè van canviar el carrer Sometent per Castelao. Aquest tipus de coses demostra que el fet de no conèixer la història porta a situacions dolentes. Hi ha un procés d’aniquilació cultural. Per exemple, no hem explicat bé que després de la unió dinàstica dels reis Catòlics vam continuar amb un sistema de certa independència fins a 1714.

–I els polítics actuals, en saben prou d’història pròpia?
–És que el nivell dels polítics és el que és! Sortosament hi ha un gruix de polítics bons, a tots els partits... però n’hi ha d’altres que omplen. Jo sempre els hi deia als de Granollers que han tingut una successió de mals alcaldes. Notes que Granollers sigui una ciutat amb alguna cosa especial? És amable, amb un centre comercial bonic, amb una activitat cultural... però li falta alguna cosa.

–I a Mollet?
–La Tura va intentar fer una ciutat més enllà de les seves possibilitats. El tema de l’eixample de Gallecs [Can Borrell] va ser una impossició, però tothom volia tenir 50.000 habitants i no tocava. Hi ha altres coses que no tenen sentit, com el Parc dels Colors, un absurd de cost i de format, per molt que sigui del Miralles. El nou ajuntament està desplaçat del centre i ha quedat una cosa desestructurada; no tenim un centre amable, i comercialment està fet a trossets, amb dues rambles que hauríem pogut potenciar... Tenim una ciutat dormitori fantàstica.

–Critica dues ciutats que han tingut al capdavant durant anys governs socialistes...

–És que és important quin partit governa un Ajuntament... Hi ha pobles que no tiraven endavant i alguns que han hagut de fer molts esforços per estructurar-se, com els de la Vall del Tenes, amb unes urbanitzacions enormes o és fàcil perdre’s. I encara sort que som de les comarques que hem crescut de manera raonable.

–És difícil, però, la política local... El 1999 la va deixar...

–Estava una mica bloquejat. Era regidor i president comarcal, i treballava en horari partit a Barcelona... Constantment feia Mollet-Barcelona-Granollers... Vaig acabar molt cansat i, a més, en aquell moment el grup municipal de CiU a l’Ajuntament no va funcionar prou bé. A més, ser a l’oposició a un Ajuntament és molt dur. Al Parlament és diferent, perquè l’oposició té recursos per supervisar l’acció de govern. Però a nivell municipal no es produeix.

–Calen canvis en aquest sentit, doncs.
–Sóc partidari d’introduir reformes a nivell municipal, amb llistes obertes, elecció directa de l’alcalde... Començar a experimentar reformes electorals a les administracions locals perquè es pot fer més pausat i acostaria més la democràcia a nivell de base. I en les eleccions supramunicipals és menys clar com s’ha de fer. A més, la gent està una mica cansada de les coalicions a tres o a dos. Però no vol dir que el sistema majoritari sigui millor. Caldria limitar els mandats segurament.

–Deia que, per la teva experiència, compaginar càrrecs és complicat... El portaveu del grup municipal de CiU és també diputat al Congrés...
–En breu deixarà la presidència comarcal. I la regidoria amb el Congrés... és un temps que ens hem donat per reorganitzar-nos. És obvi que no té temps per tot. Però en aquest moment teníem unes negociacions en marxa amb el PSC... I hi ha una confiança mútua entre l’alcalde i el Feliu [Guillaumes] que facilitava el pacte. A més, a l’Ajuntament de Mollet tenim quatre regidors i dos són nous. El pes del dia a dia no el porta el Feliu, sinó coses de tipus polític que no requereixen una presència immediata. Ens hem donat un temps. Potser si no hi hagués hagut pacte de govern, el relleu del Feliu hauria estat més ràpid. Però és obvi que el pes públic del grup anirà basculant cap a altres persones. No cal córrer.

–I el pacte amb el PSC ha comportat molt debat intern a CiU?

–L’hem fet perquè enteníem que era millor per Mollet i pel projecte de CiU. De fet, en els 8 anys de pactes anteriors hem pogut executar gran part del nostre programa electoral. I l’entesa amb l’alcalde és correcta. Tampoc el Monràs és un personatge punxagut; la Tura ho era molt més i també hi vam pactar amb ella. Nosaltres som un partit amb vocació de govern i de tirar endavant el nostre projecte.

–Ha estat molts anys treballant en aquest projecte, però amb poca visibilitat.
–Sempre he estat en la vessant més organitzativa, però he tingut l’honor d’anar a la primera llista de les municipals, del Parlament i de les eleccions europees, i a unes de les primeres, als 80, del parlament de Madrid. Mai a primera línia, però.

Edicions locals