Amelie és un grup 2.0, de la nova formada del rock en català

Marcel Selva Aquest santfostenc és el bateria d\'Amelie, la formació guanyadora del premi al grup revelació 2011 dels lectors d\'Enderrock

"No m'agrada que ens comparin amb Justin Bieber. Nosaltres fem l'estil que volem i, si per sort es ven, millor"

Després de més d’una dècada a l’Escola Municipal de Música de Mollet i de tocar des de l’adolescència amb grups amateurs de la ciutat, aquest santfostenc de prop de 20 anys ha vist com, de cop, omple sales, ven discs, té un club de fans i recull premis amb la formació Amelie, de la qual és bateria. Tot i que Marcel Selva voldria viure de la música, la compagina amb els estudis de podologia. -per Montse Eras

–Amelie ha guanyat dos premis Enderrock, al grup revelació i al millor web. T'ho esperaves?

–No ens ho acabem de creure. L’any passat vam ser a la gala dels premis com a públic i, un any després, amb tan poc rodatge i només amb un primer disc, hem recollit dos premis.

–De fet éreu els més joves...
–Sí, tenim entre 19 i 21 anys.

–Però voleu viure de la música...
–Sí, ens vam trobar un grup de gent que havíem tirat del carro d’altres grups amateurs, i ens vam sentir molt còmodes. Som de la mateixa edat i amb les mateixes influències i tenim la sort d’estar a la discogràfica Música Global, que ens dóna molt suport.

–Però tots sou de llocs diversos de Catalunya. Com us heu trobat?
–Per mitjà de les xarxes socials; som un grup 2.0. Un de Girona, un de Lleida, dos de Terrassa i jo, de Sant Fost. Ens vam conèixer, però, en un concert a l’Apolo d’All time low.

–Amelie es va crear el 2009 i tu et vas incorporar una mica més tard.
–Sí, l’anterior bateria va plegar aviat i a mi m’havien vist tocar i em van proposar entrar-hi. Hi havia la idea molt clara d’anar a fer feina, no crear un grup amateur. Ha donat els seus fruits i ja hi ha molta gent que ens segueix.

–El perfil dels vostres fans són sobretot noies d’entre 14 a 18 anys. Com ho portes?
–Molt bé, és molt agraït. Però no perquè siguin noies [riu], sinó perquè hi ha gent que valora la teva feina i et segueix. Hi ha noies d’Olot que vénen a concerts a Amposta, per exemple.

–Feu molts bolos ara?
–Tres o quatre al mes. Però a l’estiu en vénen molts més. Per com està la crisi, tenim molta sort.

–Quin ha estat el millor?
–La millor actuació va ser poder tocar al Camp Nou en la celebració de la Champions. Va ser només una cançó, però va ser espectacular. El camp del teu club ple i escoltant la teva cançó. Ara, com a millor bolo, potser el de Lleida amb Gossos.

–Va ser per coses com aquestes que vas voler ser músic?
–M’agrada molt la música. Vaig estar 10 anys, des dels 4 o 5, fent piano a l’Escola de Música. Però se’m va quedar curt a l’hora d’expresar-me i necessitava un instrument amb més canya. I després de sis anys amb diferents formacions vaig trobar Amelie.

–Abans, però, havies tocat amb grups molletans.
–Sí, amb grups de versions com Black Point i The Consequence. Vam fer tres o quatre bolos anuals. Amb The Consequence vam ser teloner de Sanjosex en un Correllengua.

–I a casa teva què en pensen?
–La meva mare va passar de dir-me que practiqués al piano a demanar-me que dediqués menys hores a la bateria perquè no parava. Vaig anar ràpid a aprendre, gràcies també als coneixements de piano.

–Moltes hores dedicades a la bateria. És fàcil compaginar-ho amb altres estudis?
–No, però estudio segon de Podologia a la universitat. És difícil perquè són moltes hores setmanals d’assaig, més les reunions, les promocions i els concerts. La carrera va bé, me la vaig treient, però és obvi que algunes assignatures les hauré de deixar per a l’any vinent.

–I sent tots de diferents ciutats, com us trobeu per assajar?
–Assagen a Sant Fost, al garatge de casa. Si dissabte ens trobem a les 10 del matí, el Carles, que estudia a Lleida, s’ha de llevar a les 6 per agafar el tren de les 7... Jo sóc el privilegiat. Més d’un cop, a les 10 m’han tocat al timbre i jo estava en pijama.

–Quins referents musicals tens?
–Sobretot nord-americans, com els All time low, Simple Plan... També McFly, Brink-182... Potser aquest estil, però, no és el que més enganxa a Catalunya; per això fem un power pop americà, però a la catalana. Hi ha sintetitzador i guitarres distorsionades; és el més americà possible, dins el mercat català.

–Què en penses de les crítiques que rebeu?
–És important escoltar-les per millorar. I, fins i tot les dolentes, són promoció.

–Hi ha alguna, però, que et faci especial ràbia?

–Recentment n’hem trobat de destructives. Ens comparen molt amb Justin Bieber; amb aquest pop clarament comercial. Jo no hi estic d’acord. Jo faig l’estil que m’agrada i si, per sort per a mi, ven, doncs endavant.

–Heu pujat, però, com l’escuma.

–Sí, sobretot hem sonat molt a Ràdio Flashback, amb la cançó Per tu. Això ha tingut una repercusió molt bona. També hem sortit a TV3. Aquesta difusió s’agraeix molt.

–Teniu por que això sigui passatger?
–És una pregunta fotuda... Clar, diuen que és un estil que no és tant per un públic adult… Potser sí, però estem parlant d’un primer disc i els músics també madurem. Estem preparant un segon disc… ja veurem. Podem durar 5 anys o 25 com els Sopa de Cabra o els Gossos.

–És referent per a tu aquests grups de l’anomenat rock català?
–Sí. A més, ara hi ha una fornada enorme de grups catalans emergents de la nostra edat i les discogràfiques tornen a apostar-hi com als 90. Ara hi ha els grups 2.0, la nova generació.

–I a Mollet, com veus l’àmbient musical?
–Justet. Hi ha una associació de músics que fan coses. Abans sobretot per festa major. Però caldria incentivar més els grups locals perquè hi ha gent que fa coses que estan molt bé. A més, hi ha poques sales. Ara ha obert el Gato Jazz que pot ser una bona sortida, però a Mollet falten sales que sí que hi ha a altres ciutats, com Granollers, amb un número semblant d’habitants. I fins i tot, a municipis més petits, com Santa Perpètua, que té Can Bernades.

Edicions locals