Sergio Carrillo

La molletana Neus Ballús, directora de films com La Plaga o El viatge de la Marta (Staff Only), és una de les dues candidates per rellevar Isona Passola en la presidència de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Catalanes. A prop d'acabar un nou llargmetratge (Sis dies corrents), en procés d'escriure un nou projecte, i a punt de presentar una peça audiovisual al Kosmopolis (Cura, 17 de juny), a partir de dilluns sabrà si encapçalarà la màxima institució del cinema del país.

–Per què t'has embarcat en aquest projecte?
–La primera vegada que m'ho van plantejar, el primer impuls que vaig tenir va ser que era massa d'hora. Sempre tens la impressió que a les institucions hi ha d'haver gent amb una trajectòria molt consolidada i jo sentia que no estava en aquesta posició. M'ho vaig estar pensant molt abans de decidir-me. També tinc una trajectòria vinculada a les associacions i al civisme de diferent tipus. A Mollet vam muntar casals culturals, vaig formar part de la plataforma Salvem Gallecs durant molt de temps. Més tard, dins del cinema he estat molt implicada amb l'activisme més feminista amb Dones Visuals. D'alguna forma, durant tota la vida, de forma cíclica, sí que he sentit el deure d'aportar alguna cosa al col·lectiu. A més, vaig pensar que podria oferir un model diferent del de la Isona (Passola). La Isona és una dona que hi ha dedicat cos i ànima a l'Acadèmia i ho ha fet molt bé, però en realitat a mi m'agradaria treballar d'una forma més horitzontal.

–Com descriuries el teu equip de candidatura?
–Jo no m'hauria plantejat presentar-m'hi si no hagués parlat amb la gent que està a la possible junta i s'haguessin il·lusionat amb mi. Ho veig com una aventura col·lectiva, no m'ho plantejo com una cosa individual. El Sergi (López, número 2 de la candidatura) igual que molts altres que en formen part, són gent amb qui en algun moment he tingut una conversa d'una certa profunditat sobre l'anàlisi del sector i sobre com el podríem millorar. És gent amb qui he sintonitzat. I vaig dir: "Si estic amb vosaltres, em veig capaç de fer-ho; sinó, potser no em cal". Realment, és quelcom que no necessito dintre de la meva carrera, més aviat el contrari. M'ho prenc realment com una aventura col·lectiva.

–Quina és la tasca d'una presidenta de l'Acadèmia?
–L'Acadèmia és una associació que té una mica més de 500 socis i sòcies, que representa la gent que es dedica al cinema. L'impacte de les seves activitats ha estat tan gran que sembla que sigui una institució molt més gran, però els projectes més clars que s'estan fent són els Premis Gaudí i el Cicle Gaudí. L'Acadèmia té quatre persones alliberades que hi treballen tot l'any i la junta el que ha de fer és prendre les decisions sobre quines coses es fan i de quina manera. També s'ha de responsabilitzar del finançament de l'associació. Però és una associació cultural que pretén promoure el cinema català, el diàleg intern entre la gent de la professió i que vol apropar el que fem al públic. Que sàpiguen que es fan pel·lícules, que les fem per a ells i per a elles, i que sàpiguen que existeixen perquè les puguin anar a veure.

–Quins nous projectes proposeu per a l'Acadèmia?
–D'entrada volem recuperar aquest esperit associatiu que jo he viscut en altres entitats, i creiem que l'Acadèmia ha de ser més àmplia. Per això ens diem Una Acadèmia de portes obertes. Creiem que 500 membres és molt poquet respecte de la dimensió de la indústria aquí. Això vol dir que hi ha molts tècnics o molta gent que no se sent apel·lada o interessada a formar-ne part. Per a nosaltres és interessant que estiguem el màxim nombre de gent possible i que fem l'Acadèmia més participativa. De cara al públic, ens hi voldríem comunicar d'una altra manera. Voldríem poder contagiar que a nosaltres el cinema ens apassiona i que l'han de veure, no per fer-nos un favor, sinó perquè és una experiència que no es poden perdre. Sentim que hi ha una mena de complex d'inferioritat respecte al nostre cinema, com si tot el que vingués de fora fos millor, i creiem que això ho hem de trencar. També volem fer un cicle de converses per al públic en general. En el fons volem oferir una mica més de contingut per explicar millor què vol dir fer cinema i no quedar-nos senzillament a la catifa vermella.

–Si el lema és 'Una acadèmia de portes obertes', vol dir que algú les té tancades?
–Som una Acadèmia jove i els estatuts es van fer a imatge d'altres acadèmies i, per tant, només poden formar-ne part els caps d'equip, però els segons –ajudants de càmera, foquistes, attrezzistes...– no en poden formar part segons la regulació. Creiem que ha de ser una mica més ampli. Ens podem permetre ser innovadors i eixamplar molt la base, perquè ara té un punt elitista. També s'ha d'acreditar una experiència mínima en el món del cinema i ens agradaria mantenir-ho, però també qüestionar-ho, perquè, per exemple, avui és molt difícil fer tres llargmetratges, perquè se'n produeixen poquets. Ara molta gent està treballant en audiovisual, però no estrictament per a produccions cinematogràfiques.

–Proposeu "sacsejar" els Premis Gaudí.
–Sí. Creiem que s'han d'adequar a la producció cinematogràfica del moment. Hem de recordar que els premis són una excusa, és l'aparador que fem servir per arribar al públic i en aquest sentit sí que creiem que cal una sacsejada amb el llenguatge. Cal tornar-nos més contemporanis, més lliures, i no necessàriament ha de copiar models d'acadèmies o de cerimònies d'altres cinematografies. D'altra banda, ha de ser un espectacle televisiu entretingut, però també atractiu, i que cridi la gent a anar al cinema. Hem d'anar una mica més enllà de la catifa vermella en el sentit que podem transmetre que nosaltres fem cinema perquè el públic el vegi. Ens és igual qui guanyi, el que ens importa és que les produccions que guanyin siguin bones i que això incentivi la gent a veure totes les pel·lícules, no només una.

–Quina és la salut del cinema en llengua catalana?
–Amb el cinema en català estem en una situació de desigualtat, perquè financerament és molt difícil tirar-ho endavant i el mercat percep que les pel·lícules en català no són tan fàcils de vendre. Això, però, és quelcom qüestionable. Ara els subtítols s'estan acceptant més que mai i estem veient com unes pel·lícules singulars catalanes han viatjat a tot arreu en català, i precisament és aquesta singularitat el que els dona una originalitat respecte del mercat. Però és veritat que no es troben els recursos tan fàcilment per fer cinema en català. L'aposta de TV3 per finançar cinema en català en els últims anys ha caigut en picat. Des del Govern actual es veu que s'ha de solventar i volen injectar d'alguna forma financerament els projectes en català, perquè estan en una situació crítica.

–Què valores de l'altra candidata a la presidència de l'Acadèmia, la Judith Colell, i del seu equip?
–Amb l'equip de la Judith hi ha molts encreuaments. La nostra és una indústria molt petita i per tant ens coneixem força bé. Hi ha força sintonies amb algunes persones de l'equip i en realitat hi ha coincidències en el programa. Hi va haver la voluntat de posar-se d'acord i no fer dues candidatures, però vam veure que teníem una manera de treballar diferent, i això ens va animar a què cadascú desenvolupés el seu programa i la seva proposta per separat. També he de dir que és interessant que els propis acadèmics hi hagin de participar. Estem plantejant un moment de l'Acadèmia realment obert, participatiu i on les decisions es prenen de forma més horitzontal; així que el més lògic no era posar-se d'acord de forma forçada, sinó oferir l'oportunitat d'expressar el que volen.

–Sou optimistes respecte a les votacions?
–No ens ho hem plantejat gaire. Teníem moltes ganes d'oferir aquesta proposta. Sabem que és la proposta més arriscada, perquè obrir una institució de la qual forma part tan poca gent no és una decisió fàcil i no sabem com ho valoraran els acadèmics, però nosaltres creiem que és el que cal oferir en aquests moments, i que aquest aire fresc, nou i innovador era el que a nosaltres ens venia de gust proposar.

–Per què s'ha de votar la candidatura de la Neus Ballús?
–Crec que si algú se sent apel·lat pel que diem i li fa il·lusió veure-ho des d'aquesta perspectiva, som la seva opció. Però no tinc la sensació que hagi de convèncer ningú per res, perquè no em jugo res.