"Per les meves venes no hi corre sang sinó benzina"

Josep Isern Empresari apassionat del món de les motos

Nascut el 1940 a sobre del taller de motos del seu pare al carrer Berenguer III, aquest molletà ha dedicat tota la vida a la seva passió: les motos. Empresari, pilot, promotor d’escuderies i curses, reconeix el gran paper que ha jugat la seva família en la seva trajectòria i, en perspectiva, es penedeix de no haver dedicat més temps a les filles.

–Com neix aquesta passió pel món de la moto?
–Els anys 40 hi havia 5 o 6 motos a Mollet i una la tenia el meu pare, una moto del 1929 que amb 6 anys ja me la feia netejar. A 14 anys ja me la deixava per pujar a la Conreria.
–Però l’orígen del taller van ser les bicicletes.
–El meu pare era un boig de les bicis però a mi no em van agradar mai.
–Quan arriba el canvi?
–A partir del 1945 hi havia centenars de fabricants de motos i tothom en tenia. La gent tenia la 50 cc per anar a treballar i si podia es comprava una altra per sortir els diumenges. Aquella va ser uan època daurada.
–I Mollet era bressol de la moto.
–Hi havia fabricants com Derbi i Ducson a més desenes de tallers de la ciutat i l’entorn que es dedicaven a la fabricació de components com els Singla, Manaut, Jaurrieta, Serga [conegut com el chulito], Mansart.... El 50% de les peces de les motos que es fabricaven a Catalunya es feien a Mollet
–La seva passió, però, ha estat la moto de muntanya...
–El meu pare va néixer a La Nau, la fàbrica de la dinamita a Sant Fost, i amb els amics anàvem amb motos de carretera a visitar les runes de la fàbrica. Amb gent com l’Alfonso Bornal, el Martí Tantiñà, el Robert Paradell, i el Jaume Ribas, entre altres, preparàvem motos de carretera i les convertíem en motos de muntanya.
–A més del taller i la venda, el nom d’Isern ha estat lligat al vessant esportiu...
–La moto de muntanya va arribar a Espanya a partir dels 60 i vam ser pioners en l’àmbit del motocrós, l’enduro i el trial. Vaig ser pilot però a més vam tenir escuderies i vam guanyar moltes carreres amb diferents corredors coneguts com Carlos Cardús, Jordi Arcarons i Alberto Puig. Vaig ajudar molts pilots amb recanvis i reparacions a canvi de no cobrar res.
–Hi va perdre diners?
–Milions. Vam dedicar molts diners en promocionar corredors, deixar motos, fer manteniment...
–Quin paper ha jugat la seva dona?
–La Montse Abril ha estat una gran sort per a mi. És mestre però va arribar un moment en què vaig fer que escollís entre la seva carrera o la nostra unió i plorant va decidir venir amb mi a vendre motos.
–Tot un sacrifici...
–Era l’època gloriosa, (anys 70 i 80), es venien ciclomotors a diari i motos de muntanya veníem a tota Espanya. La Montse era la venedora i jo estava al taller i durant dos anys aquell taller petit de Berenguer va ser el número 1 del món venent Montesa.
–Vostè hagués deixat les motos?
–No. Va haver un moment en què m’estimava per igual motos i família. Jo només pensava en gastar diners en benzina, anar a campionats d’Espanya, d’Europa, però després va venir la baixada de la moto i ella em va dir o deixes les carreres o partim peres i li vaig fer cas. Sort d’ella que té més visió que jo en tot.
-Va ser un moment de crisi per a la moto de casa.
-Les marques japoneses van entrar a partir dels 80, i sobretot es va perdre el mercat dels Estat Units. Montesa Bultaco i OSSA guanyaven molts diners als Estats Units, no tenien rivals. Eren les millors motos del món qui tenia una moto espanyola en aquell temps era com tenir un Ferrari però va entrar Yamaha i jo vaig veure com des dels Estats Units tornaven les motos en vaixell a Espanya. Eren més modernes i actualitzades. Va ser la fi de la fabricació espanyola.
-Quin futur té el sector?
-A Espanya preferim el cotxe abans que la moto. Crec que té futur malgrat que les normatives han canviat molt i s’han posat impediments però la moto ben portada no és perillosa. La majoria d’accidents de moto són produïts per culpa dels cotxes.
-És un conductor prudent?
-Sí sempre m’he cregut molt les persones grans, i el meu avi de Can Caseta m’aconsellava i em deia tu Josep sempre al mig, ni davant ni darrera i això ho he aplicat a la moto. El que vagi davant que corri jo no me la vull jugar.
-Ha patit algun accident fort?
-No res. He tingut sort. Alguna esquerda de clavícula.
–Unir feina i passió l’ha fet gaudir molt de la vida, però es penedeix d’alguna cosa?
–No poder estar per les filles, la Núria i la Glòria, abans, però, no me n’adonava. Encara ara em recorden que no he fet de pare sinó que només les portava a les carreres, tot i que elles també s’ho van passar bé, han viatjat molt i han fet molts amics. Recordo que la Nuri, quan era petita i la despertava a les 5 del matí per anar a una cursa em preguntava què toca avui? Quan em portaràs al Tibidabo? I mai la vaig portar.

Edicions locals