"Quan fas teatre de creació, encara que no vulguis, acabes retratat"

Sergi López Actor, diumenge porta \'30/40 Livingston\' a la Llagosta

"És una obra més difícil d'explicar que de veure"

Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1965, Sergi López va deixar els estudis i va iniciar-se de ben jove en el teatre. Més tard, va estudiar a l’École Internacionale de Théâtre et Mouvement de París. Allà feia el seu primer càsting per un film, gràcies al qual es va introduir en el cinema francès. El 1997 s’enduïa la Palma d’Or per Western i aquell mateix any rodava la seva primera pel·lícula en català. Tot i l’èxit a la pantalla gran no ha deixat mai el teatre. Diumenge portarà 30/40 Livingston, ideat juntament amb Jorge Picó, a la Llagosta. -per Montse Eras

-30/40 Livingston, el definiu com un espectacle d'humor, tenis i antropologia'. Com lliguen aquests tres conceptes?
-La millor resposta a aquesta pregunta...

-És anar a veure l'espectacle.
-Sí. Perquè amb el Jorge hem fet una obra de creació, que hem escrit nosaltres i que hem desenvolupat per mitjà d'improvisacions.

-Com ja veu fer a 'Non Solum'.
-Exacte, i com aquesta, és una obra que és molt més difícil d'explicar que de veure. Perquè a nosaltres ens agrada aprofitar la potència narrativa que té el teatre. És a dir, si un actor diu que està a la jungla, encara que no hi hagi lianes, hi està... Els espais físics i emocionals es poden canviar d'una manera molt rica. És la gran força que té el teatre.

-I que no té el cinema.
-No tant, perquè al cinema si hi ha un tio sota el mar, l'has de veure allà, amb bombolles que li surten de la boca. En teatre, només que parlis una mica com si et sortissin bombolles pots fer veure que ets al mar. Aquesta potència del teatre ens agrada molt aprofitar-la. Per això els espectacles estan fets per ser vistos en directe, llavors costa d'explicar de què va.

-De fet, el títol ja és curiós.
-És un títol estrany, com Nom solum. Perquè és per explicar un espectacle estrany, tot i que essencialment és una comèdia per riure. Així, Livingston és la part antropològica i 30/40 és un marcador de tenis perquè dins de l'espectacle va aparèixer el tenis.

-Per què?
-Quan fas creació, encara que no vulguis, acabes retratat. Perquè va aparèixer el tenis i no el billar o el tribunal de justícia... és perquè, al final, ens interessa com una mena de civilització, d'espai que està ple de regles, de lleis (doble falta, fora, primer saque...). El Jorge havia jugat a tenis i, en alguna improvisació, va començar a jugar-hi i vam trobar que això hi anava bé.

-El Jorge Picó a l'obra no diu res, però.
-Com deus notar, jo no callo i, a l'obra, tampoc. En canvi, ell no parla. Això no vol dir que no actuem junts i que no hi hagi un diàleg, que sí que hi és, entre paraula i el gest.

-Aquests papers van partir de la improvisació o ja ho havieu decidit prèviament?
-Es va acabar imposant. Teníem la sensació que tots dos som bastants particulars, que tots dos podíem ser extraterrestres però de diferents planetes. Vull dir que no ens veiem actuant directament de tu a tu. Havíem de trobar dos plans diferents. I de seguida va aparèixer la idea que jo no callava ni sota l'aigua, jo el veia a ell i ell a mi no em veia, i jo l'explicava a ell.

-Narraves el seu personatge.
-Sí, al principi, sí. Després era la seva consciència... vam passar diferents etapes i, al final, vam trobar interessant que un personatge no digui res i porti unes banyes, que durant tota l'obra ens preguntem què són.

-Un home que porta banyes, doncs, i no són metafòriques.
-Justament estem tota l'obra preguntant-nos sí són metafòriques o no, si és un animal, si és un tio, si són dos paios... Com a 'Non Solum' tota l'obra ens estem preguntant què passa i quin sentit té tot plegat.

-Així, on et sents més còmode és en el teatre de creació pròpia.
-De fet, la primera cosa professional que vaig fer, ja va ser de creació. Després vaig anar a estudiar a una escola a París, on vaig conèixer el Jorge, i que és una escola de creació, en què no hi ha l'assignatura d'interpretació, sinó que es considera un terreny privat de l'actor. S'arriba al teatre a través del moviment i la improvisació per descobrir quin és el teu llenguatge teatral. Escriure teatre, però no damunt la taula, sinó damunt de l'escenari.

-Hi vas anar cercant ja aquest tipus tècnica per aprofundir-hi, o va ser per mitjà de l'escola que t'hi vas interessar?
-Abans d'anar-hi vaig treballar amb el Toni Albà, que era un veí de sota del carrer de casa els pares, i ell hi havia estat. Clar, ell ens va fer improvisar i em vaig adonar que per mitjà d'improvisacions érem capaços de crear un espectacle. Llavors vaig començar en el món professional amb aquesta idea d'inventar l'obra que vols fer.

-Va ser natural, doncs, anar a París.
-Sí, quan vaig tenir els diners estalviats, vaig anar-hi. Va ser una escola que em va canviar la vida, com al Jorge.

-I gràcies al pas per aquesta escola també vas començar a treballar a França.
-Sí, quan hi estava estudiant em van informar d'un càsting per fer una pel·lícula i hi vaig anar més per curiositat que no pas per realment fer la peli. Però em van acabar agafant i va ser un director [Manuel Poirier] que va ser molt decissiu en la meva carrera, perquè hi he fet 9 pel·lícules, de les quals les 5 primeres que vaig fer. A més, gràcies a ell vaig anar al festival de Cannes i em van premiar [millor actor per Western el 1997].

-Et sabia greu que aquí no se't conegués?
-No, perquè aquí no hi havia ni intentat. No és que aquí ningú em fes cas i marxés, sinó al revés. Fins i tot, ara tampoc. Ho trobo lògic, com que he fet més pel·lícules allà, on també fan més produccions a l'any que a l'Estat espanyol. Per tant, hi ha més posibilitats que em caigui alguna cosa. El públic també em coneix més allà.

-De tota manera, aquí també ets molt conegut. Has treballat a pel·lícules de molt d'èxit.
-Sí, però és diferent. Aquí es va sentir molt El laberinto del fauno, però a França hi ha hagut més d'una pel·lícula amb èxit de taquilla. I tinc la impressió que allà em coneix millor. Aquí hi ha una idea de què no se sap si sóc francès, si visc a França... A mi, ja m'està bé.

-I si et fessin triar entre cinema i teatre, podries?
-Sí, triaria el teatre. És una cosa que em pot salvar en moments de crisi. El teatre és més possible. El cinema depèn d'una indústria, d'un pla de finançament, de bancs, de credits... El teatre el pots fer en mig del carrer, damunt d'una caixa de cerveses.

-L'estàs patint la crisi o treballant a França no es nota tant?
-Patir... jo patir, pateixo poc. No sóc un bon exemple per la canalla jo. Perquè a mi les coses em van molt bé. Vaig tenir la sort de començar a treballar a França i, llavors, treballo allà, treballo aquí, treballo amb els anglesos... tinc un ventall de posibilitats que està molt bé i no té tothom. I, a més, m'ho he trobat per casualitat.

-Però les retallades a cultura són ben paleses.
-Sí, els que treballem en cultura... és evident. A França ho debien veure a venir i ja fa anys que els sous han baixat. I en teatre sí que patim més, perquè els teatres tenen molts menys diners per programar, menys personal, menys recursos per fer comunicació. La cultura ja venia retallada de fàbrica i només li faltava això.

-Potser això farà que hi hagi més produccions menys ambicioses, però més innovadores...
-Els períodes de crisi sempre han sigut interessants des d'un punt de vista creatiu, perquè la gent s'espavilava a buscar-se coses noves. Però a mi em fa molta por que s'imposi el fast food també a la cultura... Dos tios més o menys coneguts que surten per la tele, fent una obra més o menys divertida, que vendrà. Hi ha una mentalitat fins i tot dins de la cultura que és molt conformista, molt poc lluitadora. Em fa por que al final només girin dues obres.

-Ho veus una mica negre, doncs.
-La crisi em fa por, no només per la cultura, sinó per tot plegat. Al ciutadà el que ens fa por és que teníem la impressió que la crisi havia de servir per solucionar coses i, a part que els de sempre ens haguem d'apretar més el cinturó, les coses continuaran igual i el món financer i el món capitalista continuarà exprimint la producció dels de sota.

Edicions locals