"Les cases no tenien pati, però al carrer Portugal podíem criar els pollastres per al Nadal"

Martí Turégano President de l\'Associació de Veïns de la Fira d\'Artesans i exregidor de l\'Ajuntament

"La Fira és un acte emotiu a la ciutat. Molts artesans no hi fallen mai"

Pintor aficionat, apassionat del futbol i gran conversador, Martí Turégano (Mollet, 1948) és de sempre el president de l’Associació de Veïns de la Fira d’Artesans. De fet, ell és nascut al carrer Portugal i hi ha viscut tota la vida. L’ha vist transformar i, de fet, va ser un dels màxims impulsors de la reurbanització que el convertien en carrer de vianants, una de les propostes del seu programa com a regidor de l’Ajuntament (1999 i 2003).

–Què és primer l’AV o la Fira?
–La Fira. Fa 29 anys va sortir del grup Tertúlia, quan la Maria Castells i el Jaume Noró van venir a viure al carrer Portugal. Quan van veure com era, van tenir la idea de fer alguna cosa a Mollet, que llavors no tenia res.

–Què tenia el carrer Portugal per inspirar una fira artesana?
–És un carrer emblemàtic. Les cases no tenien pati, però la gent feia servir el carrer com a tal. La roba sempre s’estenia al portal o al balcó, i, a més, al carrer hi criàvem els pollastres i conills de Nadal i de festa major. Cada veí tenia les seves gàbies i ningú no les tocava, podies estar tranquil.

–Vostè, a més, hi coneixia tothom. Hi ha viscut tota la vida.
–Sí, abans a una altra casa, però també al carrer Portugal. D’allà, del número 29, encara m’havien arribat factures de la llum amb el nom de carrer de les Cases Noves, com se li deia abans de la guerra.

–I carrer dels fems?
–Popularment se li va dir així per això que explicava dels animals al carrer. A més, també hi havia veïns que tenien cavalls i muls.

–La vida de poble pagès va trigar més a esvair-se aquí.
–Home, jo recordo que hi passaven carros i que hi fèiem la verema amb cubs i portadores. Anàvem a trepitjar raïm a Cal Dingo, Can Pacià, Cal Peixador (on hi ha el bloc de pisos de la plaça de l’Artesania), Cal Buquica (on hi havia el gimnàs Paradís)…

–Quan va començar a canviar el carrer?
–Les cases es conserven gairebé igual, però la vida va anar canviant i la gent ja no estava per tenir aviram al carrer, tot i que l’Ajuntament mai hi va posar pegues. Ara potser sí que seria més complicat.

–La zona es va reurbanitzar fa uns anys i gairebé tota és de vianants. Hi ha tingut a veure la fira amb aquesta transformació?
–Sí, al 100%. La Fira va potenciar-ho, va ser la clau.

–És un espai molt tranquil. No troben a faltar moviment?
–És veritat que a partir de certa hora no hi passa ni una ànima. Estem molt tranquils, la canalla pot sortir a jugar al carrer com quan jo era petit, però costa molt que hi hagi comerç.

–La Fira és el moment àlgid. A banda de la decoració del carrer, tradicionalment els veïns feu la sardinada.
–Sí, des del primer any. Tot va venir arran de la cantada d’havaneres. El primer grup que va venir van ser els Pescadors de l’Escala i ens va semblar adient un menú de sardines. Llavors vam anar a corre-cuita i vam comprar 8 quilos de sardines. Ara en fem 100. Des dels inicis els veïns vam voler participar, no només amb la decoració.

–Quants veïns hi estan implicats en la fira?
–Un centenar. Alguns ja no hi viuen, però continuen col·laborant.

–Amb gairebé 30 anys, la fira també deu haver canviat molt…
–Sí, al principi hi tenia cabuda qualsevol que portés una parada. Passats els 5 o 6 anys, ja es va posar la condició que el producte havia de ser totalment artesà.

–Hi havia infiltrats?
–Els primers anys, sí. Però els mateixos artesans t’ho diuen.

–La crisi fa que s’hagi de ser menys exigent? O la fira no ha de patir?
–Jo crec que la fira té la continuïtat garantida. És un acte molt emotiu a Mollet. Molts firaires no hi fallen mai. Sí que m’agradaria més participació d’artesans de Mollet. Fa anys vaig intentar insistir als tocinaires de la ciutat, però no van respondre. També ens va passar amb els restauradors.

–Trobes a faltar implicació de la ciutat en la Fira?
–Sí, pel que fa al comerç. Però sí que tenim molta partipació d’entitats.

–I dels veïns. Vostè fins i tot deixa casa seva per acollir un acte. 
–Sí, no sabíem on podíem instal·lar el teatre de Galiot i ho farem meu garatge, a peu de carrer.

–La seva implicació social el va portar també a la política…
–Sí, ja m’hi havia atansat el 1982, quan es va intentar constituir una plataforma de veïns per presentar-se a les eleccions. Jo hi era perquè era una persona coneguda, que havia estat molts anys al CF Mollet i, a més, treballava portant llet per les cases. Això feia que conegués molta gent i que alguns em demanessin que em posés en política. Però aquell projecte no va prosperar.

–Amb aquest perfil no és estrany que li proposessin formar part d’una llista. 
–Sí, em van venir a buscar. Jo sempre havia votat llistes d’esquerra i que estaven encapçalades per gent que coneixia. Vaig votar l’Anna Bosch i la Carme Coll [PSUC] i, després, em va convèncer la Montse Tura [PSC]. Sempre he mirat la persona.

–Ja no és regidor, però encara l’aturen pel carrer. 
–Sí, i continuo fent el que ja feia els anys 80. Escolto la gent i ho transmeto als regidors que conec. I si veig algun problema a la ciutat, els truco directament.

–Molta gent es queixa que els polítics no trepitgen carrer. 
–Jo quan anava amb bicicleta amb la Tura, era… Ens parava tothom per explicar-nos coses. I nosaltres els diumenges anàvem a visitar les obres que s’estaven fent i estàvem molt pendents de què passava a la ciutat. Encara ara, semblo un inspector i, quan veig alguna deixalla al carrer o alguna cosa, truco.

–Troba a faltar ser regidor? 
–Home, fa cinc anys vaig renunciar a anar a les llistes per qüestions personals. El 2011, però, si que em va saber greu que no es comptés amb mi. No es van portar bé. Ara ja se m’ha passat, però em vaig enfadar. A més, molts militants hi comptaven.

–Com es decideix la llista? 
–Ho fan cinc persones. Potser s’hauria de parlar més, però també entenc que hi hagi d’haver un relleu. De tota manera, formo part de l’executiva local.

Edicions locals