“Mai vam viure amb por malgrat les represàlies del franquisme”

Pere Fortuny President de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Nascut el 18 d’agost de 1933, aquest molletà és fill de l’alcalde assassinat pel franquisme Josep Fortuny i Torrens, i durant anys ha lluitat per la rehabilitació de la memòria d’aquells republicans morts en la defensa del govern legítim de la Segona República.

–Com viu un infant de cinc anys la mort d’un pare afussellat?
–És terrible i no va ser només que ens prenguessin el pare, sinó les conseqüències: ens van fer fora de casa i el capellà del poble ens ho va robar tot.
–Però tenien la família...
–L’àvia ens va recollir però el capellà i l’alcalde van amenaçar-la amb multar-la. La Guàrdia Civil va rebre l’ordre de portar-nos a mi i a la meva germana a un orfenat però la meva àvia no ho va permetre. La van multar amb 50.000 pessetes d’aquell temps, que es van destinar, diuen, al torrent Caganell i a la nova església de Mollet.
–Van haver més de represàlies?
–Sí, van ordenar als comerços de Mollet que no ens venguessin menjar i ens vam haver d’empadronar a Barcelona per rebre el racionament; la meva germana i jo no vam poder entrar als col·legis nacionals [actual Col·legis Nous] i vam haver d’anar a escoles particulars.
–Va viure amb por aquells temps?
–No, mai. La meva àvia sempre deia: “Quan surtis de casa surt amb el cap ben alt que el teu pare no va fer res, sinó que va salvar moltes vides”.
–En quin moment pren consciència i es converteix en militant per aquesta causa?
–Des dels 5 anys perquè ho vivíem diàriament. Però consciència per intervenir amb l’associació va ser immediatament després de la mort del dictador, arrel de la carta d’un company publicada al diari Avui, en què convocava els familiars a una reunió a l’església Pompeia de Barcelona.
–El germen de l’Associació Pro-memòria als immolats...
–Sí. Es va crear una comissió i vaig intentar legalitzar l’associació. Van trigar cinc anys. El senyor Martín Villa, l’aleshores ministre de Governació, cada sis mesos ens retornava els estatuts dient que hi faltava un punt o hi faltava una coma. Fins que el 1980 vam tenir el permís.
–Quin va ser el full de ruta?
–El primer era fer un homenatge cada any al fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïch, i demanar a l’Ajuntament de Barcelona que adeqüés el lloc que estava abandonat. Després es va comprar una pedra que feia 300 quilos i es va fer una escultura commemorativa per al fossar, que es va finançar amb subscripició popular a través de la revista Canigó. Es van recollir 7 o 8 milions de pessetes. Però teníem por que algú malintencionat ens la destrossés.
–Quina va ser la solució?
–Vam parlar amb el president del Parlament [Heribert Barrera] i vam acordar que l’original en pedra s’ubicaria al pati de la biblioteca del Parlament i el Parlament va pagar una còpia amb bronze per al fossar.
–El cavall de batalla ha estat l’anul·lació dels judicis sumaríssims.
–Sí, però no ho hem aconseguit. Ens han enganyat de mala manera.
–Què ha fet la Llei de Memòria Històrica?
–Res, ha estat una burla i un escarni per tots aquests morts. La llei diu que les sentències són injustes i il·legítimes però no nul·les de ple dret per il·legals.
–Al juliol el Parlament de Catalunya va fer un pas més en aquest reconeixement.
–Ens vam trobar amb tots els partits excepte PP i Ciutadans i només ens va escoltar ICV-EUiA, que va presentar una resolució a la comissió de Justícia del Parlament per demanar a la Generalitat que reiniciés el procés del Companys i de la resta de republicans assassinats perquè el Tribunal Suprem espanyol anul·lés els judicis, una petició que ja havia tirat enrera el Fiscal General de l’Estat.
–Va tenir el suport de tothom?
–Tots els partits hi van votar a favor excepte el PP. La resolució s’ha enviat a la Generalitat però, com el Parlament ha quedat dissolt per les eleccions, estem en un impàs.
–La sensació és que la lluita per la rehabilitació dels immolats té molta força a Catalunya. A Espanya hi ha la mateixa consciència?
–Ara sí, però ha trigat molt més, no sé el motiu.
–Sempre diu que la ferida encara és oberta, creu que també ho està per als familiars de l’altra bàndol?
–Els seus morts van ser reparats. A més, si els causants dels assassinats dels republicans han estat perdonats, per què els nostres morts no poden ser rehabilitats?

Edicions locals