“Fa 20 anys, que un nen patís una malaltia mental era impensable”

Lluís San Molina Cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l’Hospital Sant Joan de Déu

Nascut el 1954, aquest doctor, fill d’un metge de poble, sempre ha viscut la medicina com un fet quotidià. La psiquiatria, però, va ser una vocació tardana que va arribar quan es trobava a mitja carrera i que va desembocar en l’especialització en aquest camp i en el tractament de malalties mentals en infants i adolescents a l’Hospital Sant Joan de Déu, centre que forma part de la Taula de Salut Mental de Mollet.

–Són estranyes les malalties mentals en els infants?
–No, de fet més del 50% tenen inici a la infància i l’adolescència, com l’autisme, els trastorns per dèficit d’atenció, la bulímia i l’anorèxia, que després  s’arrosseguen cap a l’edat adulta.
–Però abans no hi havia tants nens diagnosticats…
–Fa 20 anys no hi havia la concepció que el nen pogués tenir una malaltia mental. Podia tenir trastorns, disfuncions, però una malaltia amb tractament farmacològic era impensable. És una de les primeres coses per trencar amb l’estigma. El nen pot emmalaltir d’una malaltia mental, igual que de qualsevol altra cosa.
–Com es pot detectar que un fill pateix una malaltia mental?
–És molt important contextualitzar amb l’edat perquè en el desenvolupament normal d’un infant i un adolescent poden aparèixer símptomes aïllats de poca intensitat i que desapareixen amb el temps i que, per tant, no són malaltia.
–Per exemple?
–Que un nen de sis o set anys tingui terrors nocturns i digui que no pot dormir és normal. Deixi un llum encès i ja està. Si un nen de deu o onze anys té por a contagiar-se d’una malaltia, també és normal. Hem de parar atenció quan aquests símptomes augmenten en quantitat o s’allarguen en el temps i, sobretot, si alteren la dinàmica del funcionament del nen a nivell relacional.
–Un dels trastorns més comuns és el dèficit d’atenció i la hiperactivitat (TDH). Creu que es va posar de moda aquest concepte?
–A vegades, sense que vulguem, determinats diagnòstics es posen de moda. Amb el TDH hi ha hagut molts errors per sobrediagnòstic (qualsevol nen amb fracàs escolar tenia TDH) o infradiagnòstic (nens que no donen gaire guerra però que es despistaven amb el vol d’una mosca), aquests potser no eren ben diagnosticats i no han rebut el tractament necessari.
–I si no hi ha el tractament?
–Hi ha moltes repercusions en la vida personal perquè tenen més fracàs acadèmic, més accidents, més problemes de socialització, perquè són nens que són rebutjats pels altres. També són una població de més risc per caure en addiccions. Però si estan tractats són iguals que la resta de gent.
–Necessiten medicació?
–Sí, la majoria. Però en els menors som més conservadors i sempre comencem amb el tractament psicològic i, si no funciona, passem al farmacològic. Amb tot un TDH no només millora amb els medicaments, són nens que necessiten unes pautes, horaris i rutines molt marcades.
–Però hi ha malalties més greus…
–Sí, la depressió infantil. Hi ha trastorns depressius que fan que un nen deixi d’anar a escola, deixi de sortir al carrer, pateixi crisis d’angoixa…
–Això els afecta en les relacions…
–Sí, per exemple, els nens que pateixen una malatia mental són més víctimes de bulling [assetjament escolar]. És preocupant perquè són els que tenen precisament menys recursos per afrontar una situació de pressió.
–Se’ls ha de donar un tracte diferencial als nens amb malalties mentals a l’escola?
–No, però si tenim clar que té un trastorn hem d’intentar posar els mitjans per minimitzar-ho. Vam tenir un cas d’un nen que va estar un any sense anar a escola, quan el vam tractar va tornar a escola però era incapaç de fer els exàmens orals, així que es va parlar amb el centre i es va demanar que li fessin per escrit. Si no s’hagués pres aquesta mesura aquest noi no hagués continuat els estudis.
–Com reacciona la família quan es diagnostica un fill amb una malaltia d’aquest tipus?
–Hi ha de tot; hi ha pares que els alleugereix el diagnòstic perquè ja saben què els passava als seus fills, però també hi ha qui ho nega i qui rebutja qualsevol tractament farmacològic.

Edicions locals