"Gaudí va deixar detallada l'obra, i hagués estat una llàstima que hagués quedat només en una maqueta"

Jordi Bonet Armengol Arquitecte director de les obres de la Sagrada Família

"La tecnologia ens ha permès anar més de presa. Ens agradaria acabar els treballs amb motiu del centenari de la mort del mestre"

Jordi Bonet i Armengol (Barcelona, 1925) és, des dels anys 80, l’arquitecte emèrit de les obres de la Sagrada Família, una tasca que el seu pare, deixeble de Gaudí, ja va  emprendre després de la mort del mestre. Bonet, Creu de Sant Jordi (1990), explicava dimecres el present i el futur de la basílica més visitada de tot l’Estat, en un acte organitzat per CiU al Casal. Abans, però, parlava amb CONTRAPUNT de l’estima envers el llegat de Gaudí. –per Montse Eras.

–Ha estat sempre vinculat a la Sagrada Família. No només pel seu pare, sinó que el seu germà n’és el rector. Què significa per a vostè aquest temple?
–Significa una de les coses bones que els catalans hem pogut tirar endavant i oferir-la al món. És fonamentalment una crida a la germanor, perquè Gaudí va voler donar missatge de Jesucrist; és una crida a la pau, al respecte. Això és el que fa que gent de tota mena se senti atreta per aquesta obra única al món.

–És per això que és l’edifici més visitat de l’Estat?
–Ja ho va dir en Gaudí: “Vindrà gent de tot el món a veure el que fem”. I, a més, a la Sagrada Família hi cap molta gent.

–S’ha qüestionat sovint el fet que s’acabi l’obra, però.
–Sí, tothom té tot el dret a manifestar la seva opinió. Però jo crec que això era una manera equivocada de veure-ho, perquè en Gaudí volia que es continués i deixa les coses de manera que pugui ser possible seguir fent el que ell volia amb gran detall. Però resulta que fa una arquitectura nova i, com que ell ja sabia que el monument duraria segles, deixa les coses lligades perquè es pugui fer encara que ell no hi sigui.

–Vostè, com el seu pare, és successor de Gaudí i de les seves idees.
–Sí, ell ja ho preveïa. Però volia també que tinguéssim llibertat per interpretar. I això demana un treball d’investigació.

–Els plànols que va deixar Gaudí es van destruir. Doble feina.
–Sí, l’any 1936 uns desgraciats van cremar l’estudi de Gaudí. Sort que ell feia maquetes de guix molt detallades i, com que el guix no crema, es van salvar, encara que trencades. I de l’estudi d’aquestes hem pogut trobar les línies geomètriques que Gaudí s’inventa perquè pugui fer-se el que ell volia amb exactitud. Això no vol dir que no s’hagi d’interpretar i prendre decisions. I no és fàcil.

–I això ha comportat polèmica.
–Ha estat per una altra cosa; perquè molta gent s’ha pensat que Gaudí improvisava i això és totalment fals. I tenint les coses tan clares era una llàstima que quedessin en una maqueta de 3 o 4 metres, quan en podria fer 80 o 100.

–A banda de les maquetes, el testimoni del seu pare és clau també per continuar l’obra.
–Sens dubte. Del meu pare i dels altres arquitectes que van conèixer Gaudí i van deixar escrites les seves idees. Amb tot, pensi que les maquestes eren detalladíssimes. Això és el que ha calgut investigar, amb l’ajuda de la informàtica, que no ho resol tot, però que permet anar més de pressa.

–Quants arquitectes hi treballen?
–Una vintena; amb aparelladors, ens n’anem a les 35 persones. Després, hi ha unes 150 persones que treballen a l’obra per mitjà de tallers independents. I tot això es fa sense subvencions, només amb aportacions de gent de tot el món i amb el donatiu que es dóna quan s’entra a visitar-la. I pensi que cada dia entren entre 10 i 12.000 persones.

–La majoria, turistes estrangers.
–Sí, però d’un temps ençà, hem notat que hi ha més gent del país que la visiten.

–A què pensa que es deu aquest increment?
–Segurament el fet que la tecnologia ens permeti anar més de pressa suposa que hi ha novetats més sovint. La transformació es veu i això crida l’atenció.

–I ja podem dir quan s’acabarà la Sagrada Família?
–Això ja li preguntaven a Gaudí i ell deia: “el meu client no té pressa”. Tan de bo es pogués acabar pels volts del centenari de la mort d’en Gaudí [2026], però no es pot assegurar.

–Molts pensen que serà una obra eterna.
–S’acabarà. Però, per molt bé que es faci, s’haurà de mantenir. Fins i tot  la catedral de Barcelona està plena de bastides. És normal. Sense manteniment, les coses s’enrunen. 

–Recorda el primer cop que va entrar a la Sagrada Família?
–Sí, era l’any 1932; jo tenia 7 anys. La meva escola tenia una primera comunió a la Sagrada Família. Recordo que, en sortir, en veure aquells campanars tan alts…

–Amb el seu pare també hi debia entrar.
–Sí, el meu pare admirava i benerava Gaudí. Era un geni. Un home extraordinari.

–I què li explicava d’ell?
–Jo recordo d’anar-hi a dibuixar les maquetes i a aprendre geometria, fonamental per entendre l’obra de Gaudí. La seva arquitectura és síntesi de l’estructura i de la forma. L’estructura ajuda a donar forma. Ell era un gran observador de la natura i, a més, els seus mestres ja li van ensenyar que s’han d’utilitzar els materials sense llençar l’energia. Per primer cop utilitza per a l’arquitectura unes formes que existeixen en la natura. Aquesta és la gran aportació a l’arquitectura.

–I això l’ha fet un dels arquitectes més valorat a tot el món.
–Sí. A més, era una persona que era treballador, humil i auster, i donava exemple. I això ara no es porta.

–Vostè, doncs, ha aplicat l’ensenyança de Gaudí als seus treballs.
–Sí, i per això em van cridar per dirigir l’obra. Jo he treballat amb aquestes formes de la natura tant per fer edificis industrials, com escoles i habitatges.

–I quina és l’obra que més destacaria de la seva trajectòria.
–He fet treballs que no són fàcils que te’ls encarreguin, com auditoris. He pogut fer escoles, alguns milers de pisos pensant amb la gent que tenia problemes per tenir-ne, i també cases unifamiliars utilitzant idees de Gaudí, i esglésies. En fi, no em puc queixar.

–I quina diria que és la seva aportació a la Sagrada Família?
–No és mèrit meu, però diria que és haver tingut fe en què l’obra que es feia atrauria gent d’arreu. Jo n’estava convençunt. I pensi que em feia molta basarda acceptar aquest encàrrec, per por a equivocar-me; per no fer bunyols.

–Ara està content del resultat.
–Sí. I dono gràcies a Déu que durant tots aquests anys a l’obra no hem tingut cap accident greu. Això sol, és com un miracle, perquè és una cosa complicada. Què més vull?

Edicions locals