Fa un fred que pela i s’entesten a arrencar-nos de les nostres càlides llars. Què hi farem, ara toca eleccions, encara que l’estiu és més propici per fer bullir l’olla, i, si no, que ho preguntin a tots aquells xaiets que pasturàvem plàcidament pel passeig de Gràcia el passat 10 de juliol, com a mínim, després podíem anar a la platja. Em sembla que ja ho vaig comentar llavors: es va mobilitzar la gent contra una sentència, però no a favor d’un projecte de país, perquè no hi ha cap mena de punt de trobada nacional. I això és el que empobreix aquesta campanya electoral, plena d’estirabots, friquisme del dur, partits que cada setmana canvien d’eslògan i humor de mal gust. Al final no hem superat el fet que ens aclapari un moc de l’Estat espanyol en forma de sentència amb dedicatòria, mentre que, a sobre, anem a les palpentes per sortir del túnel de la crisi, tot mirant que la flauta soni per casualitat.Ni l’actual articulació de l’Estat ni la dinàmica ultraliberal del mercat permeten que tinguin viabilitat els antics esquemes de progrés a Catalunya. Això em recorda, a un altre nivell, un Mollet que també necessita abandonar un model caduc de ciutat rampant, creixent, capital cofoia del principat transbesònic, a base de totxana i lemes guais. Ara que els miratges s’esvaeixen, el que més necessitem és renovar el projecte de país, i per això em fa tenir una mínima esperança el fet de veure a les llistes electorals gent jove de la ciutat, cares noves, perquè crec que constitueixen una oportunitat per formular noves respostes. Ara només cal esperar que aquesta petita aposta que s’ha fet per a les autonòmiques sigui el gran gir a efectuar de cara a les municipals. Per això diumenge no em guanyaran ni el fred ni l’avorriment.