Nadala grisa

Politicòleg

No he pogut deixar de fixar-me en el desgavell estètic dels llums nadalencs d’un dels principals carrers comercials de Mollet, engavanyant amb una mena d’elegància impròpia els indefensos arbres. M’hi he fixat més que no pas en els aparadors, una tasca realment feixuga i angoixant, tenint en compte que tens una sèrie de persones amb les que quedar bé perquè te les aprecies.
En temps d’anuncis de colònies i d’altres fortors mercantils, sempre hi ha qui fa una reflexió adoctrinadora sobre el consumisme, el capitalisme i com ens agrada penjar-nos l’esquellot. Hi ha qui s’entesta, per altra banda, en recordar-nos l’origen religiós d’aquestes celebracions i com de desagraïts que som amb unes arrels i una cultura que ens demanen ortodòxia i doctrina, per sobre d’altres valors socialment més necessaris.
Ara veig el pessebre d’un aparador i, sobretot, el nen que, segons diuen, es convertirà en carn d’escorxador –o vés a saber, màrtir nacional- com segurament qualsevol altre vedell del ramat. Em recorda tant a d’altres nens i nenes d’entendridora i desvalguda presència. Aquell somriure innocent em provoca un lleu sentiment d’atònita solidaritat, perquè no sap la que li espera a partir d’ara; tot és plàcid ara mateix i després continuaran el fred i altres calamitats. I aquesta mena de solidaritat deu ser allò que ens queda quan ens despullem del gruix de la família i les amistats i quan, finalment, la solitud treu el nas com una amenaça silenciosa.
No trobo trist ni el rendiment inconscient al consumisme programat ni tampoc l’obligació a ser feliç i mostrar-te desaforadament amable. Però sí em resulta d’una inquietant grisor la necessitat que aquestes dates siguin un pretext per a fer entendre els altres que, malgrat la solitud real, els estimem i els necessitem estimar.

Edicions locals