Demà celebrem la festa major d’hivern de Mollet amb un ull posat a Barcelona, a títol de safareig de cafè. A Catalunya s’ha especulat sobre les intencionalitats de l’exalcaldessa de Mollet i de les confabulacions vaticanes al seu partit, atònit davant la possibilitat de perdre la joia de la corona del bastió metropolità. El gest de Tura es presta a tot tipus d’interpretacions subjectives, sobretot tenint en compte que tota una exconsellera es disposa a convertir-se en una mena de cunera de la Restauració.
A Mollet calen interpretacions objectives i extreure’n les implicacions. Si observem el passat per cercar perspectiva, veurem un matriarcat fort culminat per la darrera alcaldessa, obsessionada per un projecte curull d’eslògans i molletanisme. Es podria compartir o no el designi, però sabíem on anàvem. L’actual govern no pot emular aquest lideratge i es mostra feble i sense un projecte clar que es pugui compartir o rebutjar, perquè s’esgota l’herència: el model urbanístic es tanca, es dissol la idea del Baix Vallès, la crisi s’hi acarnissa i els referents locals s’emboiren. Però, per altra banda, la fragmentada oposició és incapaç d’articular una alternativa creïble capaç de reconduir-ho i s’embadoca amb el seu melic.
La punyent transformació de l’Alcaldia de Mollet en una simple ratlla més d’un currículum polític clou l’etapa d’un discurs vertebrador de la societat i la política molletanes. Aquest buit evidencia la diferència entre el maig d’enguany i el de 2003: si abans es confrontaven models de ciutat, ara hi ha un campi qui pugui. Que tothom s’ho pensi bé de cara a les eleccions: cal passar pàgina, articular un bon projecte i obtenir el favor de l’aritmètica. No fer-ho és malbaratar el propi temps i el dels altres.