Por

Politicòleg

Fa poc, de matinada, em van atracar a hòstia neta a prop de casa. Suposo que la satisfacció de trencar la cara a un desgraciat deuria tenir molt més valor que les coses que duia a sobre, incloses les ulleres. Amb l’ull de dol en plena Setmana Santa, com els natzarens penitents, he sentit sovint diversos leitmotivs, com les referències a un suposat augment de la inseguretat ciutadana o a l’origen dels assaltants. No m’he entretingut a rebatre’ls per cortesia i perquè no entren en conflicte amb un discurs més preocupant: la creixent justificació social de la força, de l’exercici del domini violent per part d’algú sobre els altres i, sobretot, autojustificat.
La televisió, per exemple, supura crits, mal gust i indignitat per totes bandes i ho deglutim impassiblement. Es promou un model d’èxit social basat en la immediatesa, l’absència d’esforç, la ignorància i el fet d’aprofitar-se dels altres.
Si a nivell social passa això, mirem què passa a nivell polític. Quin tribunal ha condemnat Bin Laden a mort? Serà un assassí, però com tothom, ell i qui li demani responsabilitats han d’estar sotmesos a l’Estat de Dret, perquè sinó no distingirem el criminal de qui imparteix justícia. Si els Estats se salten les normes i principis del dret propi i internacional per una suposada moral, quina garantia tenim els ciutadans? Si un govern ho fa, per què no ho podem fer nosaltres? Si uns fills de puta m’hostien, per què no m’hi puc tornar? Podem convertir princeses del poble en heroïnes i sàtrapes barruts en polítics, però mai la venjança en justícia. Si la venjança s’erigeix, ara que el culte a la força està en auge, en justícia, la inseguretat ciutadana passarà a ser la més miserable por. Espero que no convertim el món en un western de pistolers porucs.

Edicions locals