Indignació

Politicòleg

Fa temps vaig parlar de conseqüències i vet-ho aquí: quan no hi ha un rendiment de comptes efectiu per part de la classe dominant dirigent, al final la ciutadania només té l’opció d’indignar-se i actuar en conseqüència. Davant d’una privatització de guanys i una socialització de costos, el moviment dels indignats reclama un aprofundiment radical en el sistema democràtic i la correlativa garantia material i efectiva dels drets socials i polítics que blinden la dignitat de la condició de ciutadà. Aquesta reclamació, òbviament, es fa per vies alternatives a les institucions, tot cercant esquerdes legals o optant obertament per la legítima desobediència civil.
El pacte constitucional de la transició no fou cap trencament i mai desobeí la legalitat franquista, la qual fou només transformada sota tutela. Per això tenim una democràcia que permet que l’elit dirigent retingui el monopoli dels afers públics, dicti normes farcides de desconfiança vers la ciutadania i no respongui dels seus actes. Aquí teniu l’herència del franquisme, institucions que quan parles de reformes democràtiques i socials, elles et parlen d’ordre públic i tracten a garrotades qui es manifesta pacíficament. S’hi resisteixen i et recorden sorneguerament allò del “haga como yo, no se meta en política”.
Per tot plegat, si es pretén que les institucions prenguin decisions que no siguin perjudicials per a la majoria de la ciutadania, és evident que cal cercar obertament alternatives que suposin una ruptura i, per tant, un canvi real. La indignació és un sentiment noble, profund, que ens fa estar vius i disposats a no acceptar qualsevol cosa. Indignem-nos i diguem prou, perquè la dignitat, com a ciutadans d’una societat que es diu democràtica, és l’últim bastió a perdre.

Edicions locals