El sopar

Politicòleg

Posats a recrear imatges inquietants i fantasmagòriques pels volts de la Nit de Tots Sants, imagineu-vos que algú de paladar peculiar i voracitat insaciable com l’Hannibal Lecter us digui entusiasmat que l’Ajuntament li ha concedit, d’entre uns quants candidats, llicència per a obrir un restaurant, que hi esteu convidats i que l’assistència és obligada. Alguna cosa em diria que el meu amfitrió no només em vol complaure...
Crec que ens conviden a sopar i que en serem l’àpat. Això és el què m’ha passat pel cap quan he presenciat la batalleta del Corredor Mediterrani, el gran complex d’infraestructures que travessarà de nord a sud Europa per a connectar-la amb Àfrica, passant per Catalunya. Ho hem celebrat com una gran victòria nacional, sense parar atenció a la lletra petita que conté una generosa factura. En uns temps en què les retallades socials s’anomenen “austeritat”, resulta que no tenim prou diners per a sostenir serveis elementals com la sanitat o l’educació i, en canvi, sí en tenim per a inversions d’aquest tipus. Però a més, ens plantegen com una gran oportunitat per a tothom el què, en el fons, podria ser la campanada d’uns pocs: com que tàcitament no hi ha intenció de millorar el poder adquisitiu, ni la capacitat de consum intern d’una població castigada per la crisi hipotecària, l’atur, el desmantellament de serveis públics i altres xacres, tenen l’ocasió de recórrer a l’exportació. I per a més inri, quan es planteja el copagament des de les patronals, es fa per a les polítiques socials, no pas per a aquestes inversions destinades a la seva explotació.
No només ens diuen que ens conviden al banquet, quan se’ns hi volen cruspir. Al final, serem els idiotes del sopar i ens el faran pagar. No us ennuegueu amb un panellet, no us he contat una història de por.

Edicions locals