Cendres

Politicòleg

Fins que no vaig fer un parell de trucades divendres a la tarda, vaig tenir una mena d'ai al cor. M'havien dit que s'estava cremant la Lefa i em van preguntar si la Colla dels Torrats encara hi mantenia el magatzem. Entre d'altres coses, vaig pensar en el Moll Fer, que es troba dipositat en una de les naus d'allà. Perillaven certs béns, però la bèstia estava en una banda no afectada, i en principi em vaig tranquil·litzar.
Tot i així, no he pogut evitar donar-hi voltes, sobretot pel vincle afectiu que mantinc amb aquesta figura popular que vaig veure néixer. Vaig recordar com fa anys, visitant-la a aquell magatzem, hi havia goteres, humitats, bassals i excrements de rosegadors. També he recordat aquella inquietant silueta que conforma l'skyline de l'estació de tren de Mollet-St Fost: un tètric edifici que s'atansa a la via i que va ser escapçat per un incendi de fa uns anys, precedent de l'actual.
Els capricis de la providència han fet que aquest fet coincideixi amb un debat que es va celebrar al passat ple de l'Ajuntament de Mollet sobre el suport i recursos dels quals disposaven les entitats de festa major, i en concret, de les Colles. Evidentment, la cosa va acabar amb llançament de plats pel cap i poca cosa més.
He parlat sovint de la meva visió pessimista i decadent de Mollet. I no puc evitar refermar-la quan a vegades em passo pel complex de Roca Umbert a Granollers. La comparació és odiosa si parlem de l'Era, Can Gomà o la pròpia Lefa. I no ho dic només per inversions, sinó per gestió i, sobretot, pel paradigma que hi ha al darrera: a Granollers, per exemple, la Festa Major és de Blancs i Blaus, a Mollet la preeminència és aferrada per l'Ajuntament a la desesperada.
O fem un gir i permetem que el món cívic adquireixi el protagonisme, la centralitat i la iniciativa que els pertoca, amb el suport de l'Ajuntament, o acabarem sent cendres com part de la decrèpita Lefa.

Edicions locals