Declaració d'independència

Politicòleg

L'empresonament per suposada sedició dels líders dels moviments cívics i socials independentistes evidencia quelcom més profund que la negativa de l'Estat a dialogar: aquest ha exercit les seves prerrogatives sobiranes sobre els reus amb el pretext que són uns criminals. Els desplaça a la suposada marginalitat de la subversió i envia un missatge a tothom: acabaran esclafats. Si a això hi afegim els atacs a l'escola catalana, els mitjans públics, els mossos, els ajuntaments i a altres institucions, enmig de referències a l'article 155 o als estats d'excepció, hem de concloure que el problema no és l'absència de diàleg.

Dialogar significa reconèixer l'altra part com a susceptible de disposar de la seva voluntat i, en el fons, acceptar que és algú diferent. L'oligarquia espanyola no tindria cap inconvenient a negociar si no fos perquè, en el fons, el que vol és criminalitzar i anul·lar l'altre. No s'ataca només la nostra determinació de triar el nostre futur, sinó que a més, es vol eliminar el fonament d'aquesta voluntat: ser allò que som.

Des del fallit Estatut de Miravet s'han fet diversos intents de diàleg i propostes, rebutjats de ple. Però la perversió no es redueix a negar l'altre, perquè ningú no és dolent per naturalesa. Es tracta de quelcom més subtil: si ens accepten tal com som, han d'acceptar que la nostra condició forma part de la seva i que, per tant, els nostres valors han de ser els seus. I això, companys i companyes, és demanar a l'Estat espanyol, un estat fallit, i la seva oligarquia, que canviïn quan no poden ni volen fer-ho.

Per tant, no tenim més remei que tirar endavant; quedar-nos clavats esperant el diàleg és resignar-nos a ser escombrats. Hem de constituir-nos en República. I per tant, cal efectuar ja mateix allò que vam aprovar el passat 1 d'octubre: la Declaració d'Independència.

Edicions locals