Divertimento

Politicòleg

Dia d’Any Nou, les romanalles de l’any anterior es barregen amb l’ambient i fan que vegi com la llum tènuement somorta s’arrossega per amarar-ho tot. Llevat amb la bocassa post Cap d’any, m’he passejat per casa com si inconscientment fes una mena d’inventari o esbossés una oració. Serpentines, engrunes, algun tap de suro, al parquet, entonaven ajaguts un lament pels absents. Hi havia uns globus pel terra que també testimoniaven el sopar que havíem fet amb uns bons amics. He retirat aquelles restes malenconioses que encara hi romanien i quan he anat a retirar també els globus, m’he mirat la Bruna i el Tizi com voltaven per allà i es llepaven les potetes amb serenor indolent. M’he reprimit les ganes de fer esclatar els globus per a llançar-los a la brossa i, després de veure com el vent bressola les plantes i els tendals del terrat, he tingut una pensada. L’aire que no es deixa esmorteir, vida! De cop, d’una revolada he collit els globus, he obert la porta del terrat -m’he entrebancat amb l’esglaó, he hagut de redreçar una espardenya- i els he alliberat amb el vent. Un gest ben ràpid amb el braç i au, a recer del vent no sigui cas que arreplegui un constipat ara, precisament ara.
He vist com voleiaven els globus per sobre de les rajoles, les cadires i les plantes. I si m’hagués arriscat a enxampar el refredat, potser hauria vist com algú a peu de carrer contemplava els globus desbocats. M’hauria intentat imaginar què en deuria pensar, encara que en el fons me la bufés i em rellisqués solemnement pel dessota.
Llavors he pensat que un bon propòsit seria fer les coses amb més gust, avançar en el “per què no?” i no caure tant en l’esma, l’automatisme, el costum i la inèrcia. Potser un mai se sap a l’horitzó no estaria gens malament. He tancat la porta del terrat i m’he posat a gratar els gats.

Edicions locals