Taxidèrmia indolent

Politicòleg

Veig la imatge d'aquell inhòspit solar, esbudellat impúdicament, al costat de l'estació de Mollet -St Fost, quan torno a casa. El recorregut resulta encara més sòrdid quan passes per la coneguda avinguda dels taxis i veus les tanques que conjuren el perill d'un despreniment de la façana del Tabaran. Llavors penses que potser, amb una mica de sort, se'n conservarà alguna voluta, com aquella xemeneia tristíssima de la Teneria. Sí, potser acabarem conservant la closca del Tabaran, com aquell esquirol horripilant que ha estat tractat per un sàdic taxidermista i que, estorat en un prestatge, consolarà la nostàlgia rural d'alguna tieta arnada. I fins i tot podríem fer com ella: servir-nos un xarrupet d'aigua del carme cada cop que rememorem patrimoni local desaparegut o en extinció per a fer-nos passar el mal "trago". Can Besora, la Cooperativa Agrícola, la Teneria, l'Ateneu...

Potser aquest particular brindis pels difunts és el millor que podem fer a la nostra memòria col·lectiva, a més de procedir a la museïtzació i momificació d'aquests cadàvers per al gaudi visual d'un tou de zombies que ni els va ni els ve. Si finalment la indolència ens permet conservar fragments o embolcalls del patrimoni és senzillament per mala consciència o per un dubtós criteri estètic, no pas per servar referents compartits que puguin ser viscuts de nou. No hi ha cap reivindicació consistent de rearticulació i reintegració del patrimoni, ni tant sols res que recordi aquell discurs qüestionable del molletanisme ben entès. Només persisteix el núvol de merda que podem observar des de la Conreria sobre el curs mitjà del Besòs.

Acabeu la comèdia dels 600 metres quadrats de teatrillo entre pisos, agafeu la bola de demolir i no em priveu d'un altre xarrup d'aigua del carme. Ho tinc molt clar, Mollet es resigna a ser el que és: una simple cruïlla, un anodí lloc de pas que passa de llarg de sí mateix.

Edicions locals