Mediterrani

Antropòloga

Per als humans, desplaçar-se és una de les obligacions fonamentals; ho necessitem per treballar, relacionar-nos, viure. De fa temps que les infrastructures del territori estan al damunt de la taula com a moneda de canvi polític per a molts. El pagament de les autopistes, sense anar més lluny, és un factor diferencial de Catalunya respecte d'altres territoris, en negatiu, perquè aquí paguem el que no es paga enlloc. Recordo, i molt, la lluita per l'anul:lació del peatge de Mollet que encara existeix, malgrat uns i altres hagin fet bandera d'ell sense aconseguir res.
Fa poc que s'ha obert el tram de ferrocarril entre Mollet i Cerdanyola per la via que només era de mercaderies, i que ha possibilitat que els estudiants de la nostra comarca puguin anar en transport públic a la universitat autònoma. Recordo que quan jo vaig començar la universitat se'ns va dir que nosaltres hi aniriem en aquest tren, masses anys ha trigat a fer-se realitat perquè només els nostres fills han aconseguit fer-ho.
Ara parlem del “corredor mediterrani”, la conexió de la península amb Europa que és com dir, del continent africà amb l'europeu. Sembla una metàfora històrica, com quan els nostres ancestres van passar de continent a continent.
La lluita política se centra en si aquest “corredor” passa per la costa o es fa pel mig dels Pirineus. En realitat, la lluita no és de comunicació, és política. El poder concentra el poder i ningú vol deixar perdre l'oportunitat de tenir a prop les vies de comunicació. En aquest cas sembla que la pròpia Unió Europea, en aquestes hores baixes de la seva supervivència, finalment aposta pel cantó mediterrani. Siguem curosos i fem-ho bé. He sentit en alguna tertúlia radiofònica que arribarà a Cartagena pel sud, allà on Jaume I el Conqueridor va arribar. Nosaltres no podem fer el mateix que altres pretenen fer amb nosaltres. El corredor mediterrani té sentit si uneix tota la franja mediterrània fins a Andalusia, i més enllà. Els interessos econòmics i socials ho demanen perentòriament, i a més, Jaume I també hi va arribar, Cartagena enllà.
Com a catalans del segle XXI siguem suficientment intel·ligents com per reclamar comunicació, transport i millora econòmica, no parcel·les d'una suposada herència històrica que ja no necessita d'almogàvers per a ser grans, sinó cavalls de ferro per ser millors.

Edicions locals