Caritat

Antropòloga

Entre totes les paraules que ens envolten com rescat, prima de risc o devaluació, em quedo amb una que em fa esfereir: caritat. Em semblava que això dels pobres demanant, era una cosa del passat, però que TV3 hagi fet una “marató de la pobresa” ja ha estat el clau reblat. Es pot muntar una marató a la televisió pública que costa molts diners per recollir diners per als pobres? Amb els nostres impostos de país del primer món no podem fer que la gent visqui amb un sou i una feina digna?

No m’ho puc creure. Com deia fa uns dies el meu amic Sánchez Piñol, la diferència entre caritat i solidaritat és ideològica; qui fa caritat, obliga les persones a perdre la dignitat, a fer-se depenents dels qui tenen molt; qui és solidari, busca que tothom tingui la possibilitat de ser autosuficient per si mateix. Em recorda una frase de la meva àvia: “Nena, tu tingues una professió i un sou teu; després busca un marit que t’estimi, una cosa no treu l’altra...”. Encara hem de recordar el que al segle XX va ser lluita pels drets humans, pel desenvolupament dels països i les persones després de guerres mundials sagnants i règims feixistes terribles. En el segle XXI alguna cosa hauríem d’haver après de la història però aquests dies sembla que oblidem massa de pressa.

Un país que no condemna qui menteix, desfalca i estafa des dels grans poders, i que només és capaç de posar-se d’acord per fer pagar multes a qui reclama autopistes gratuïtes, o que amaga el cap sota l’ala de les evidències i prohibeix discrepar d’un rei o d’una bandera, aquest país no és democràtic ni té futur. I per als meus fills jo vull futur, per poder estudiar, per poder treballar, per poder decidir i per poder ser feliços; si no, què hem estat fent durant tants anys? Caritat? No gràcies!

Edicions locals