Victòria

Antropòloga

Encara no sé quina cara feia. La van assassinar dilluns i encara no sé quina cara feia. I no és perquè no hagi sortit als diaris, ni se n’hagi parlat. És, simplement, que no és notícia la dona assassinada, sinó el seu assassí.

I mira que se n’ha parlat, també, de perquè ningú deia que era metgessa, o que era bona professional, o que treballava en un CAP, o que ha estat un assassinat de gènere (no sé què vol dir “de gènere”). És més, se n’han fet articles i articles, i comunicats i comunicats, sobre la violència masclista, sobre el nombre de dones mortes a mans de l’home més proper, o del que passava per allà, o de qualsevol home.

Però la foto no hi és.

El nom no fa la cosa, i en aquest cas, és flagrant, ella es deia Victòria, i ha estat derrotada en vida i en la seva mort. Inclosos i incloses aquells i aquelles que n’hem parlat i en parlem.

M’he plantejat molta estona si feia aquest article o no el feia. Ja n’he fet uns quants sobre la violència masclista contra les dones, i retuitejo articles d’altres, i hi parlo als mitjans convencionals, i hi parlo a les xarxes. I continuo demanant a amics i coneguts que incloguin dones a les activitats que programen. Repeteixo fins a la sacietat que #onsonlesdones.

I pensava aquests dies que no serveix de res; continuen morint, algunes, com les dones d’Alep, se suïciden perquè no les violin i després les matin. S’estalvien una primera mort en vida.

Però no vull renunciar-hi, no vull deixar-ho estar, no puc. Em sento interpel·lada per les dones de la meva família, per la meva àvia, per la meva mare. Per les dones de la meva vida, les meves amigues, les meves companyes d’institut, les meves companyes d’estudis, per les meves companyes del dia a dia. I sobretot, per totes les dones del món que ens han precedit i han portat amb dignitat la lluita feminista fins ara, i li han donat sentit i credibilitat mentre eren vilipendiades i invisibilitzades.

Madonna ens ho ha dit fa uns dies: “Gràcies per reconèixer la meva capacitat per portar 34 anys de carrera enmig d’un sexisme flagrant i una misogínia i abusos constants, però si ets una noia, has de jugar”.

Va per tu, Victòria. 

Edicions locals