Mestres, la primera trinxera

Antropòloga

Comencem el curs amb un sotrac al cor, ens han atacat al bell mig de casa: les Rambles. A tota Catalunya, de fet, perquè, de Ripoll a Alcanar, passant per Rubí i Cambrils, la línia de l’horror s’ha escampat sense pietat. Qui s’ho podia imaginar?
Sembla mentida que aquelles imatges que ja hem vist a d’altres llocs del món fossin de Barcelona. Però no s’acaba aquí, la cosa, sinó que ha continuat. La confirmació que un grup de nois de Ripoll han estat responsables de l’atemptat ens astora per segona vegada, i ara la pregunta que molts ens fem, és: Com és possible? Són alumnes de les nostres escoles, hem treballat molt dur perquè no es fessin guethos a casa nostra, hem fet aules d’acollida, hem creat una cultura compartida, hem acollit a les escoles a tots els nens i nenes, i els hem donat formació. On hem fallat?
Aquesta pregunta em voltava pel cap tots aquests últims dies. Tornava i tornava, cada vegada que llegia un tuit, que veia la notícia, que llegia altres mestres que parlaven del mateix. I em vaig posar a escoltar atentament les valoracions dels experts en terrorisme gihadista, en terrorisme internacional, i vaig sentir que cada vegada més el patró de comportament de les captacions s’assembla més al d’una secta que al tradicional lligat a la religió. De fet, sentir la germana de dos dels terroristes parlar enmig de plors a Ripoll de la gran sorpresa que ha estat aquest atemptat per a la família i la comunitat subratlla aquest canvi de procediment.
Llavors és ben clar: no ho hem fet malament a l’escola. Els i les mestres som la primera trinxera; els que només amb un somriure poden fer que un nen se senti com a casa. El que hem de fer és adequar les nostres accions als nous reptes. Cal que l’escola estigui en el centre de l’acció política, que sigui de veritat el pal de paller de la societat que volem construir, que volem millorar. No només perquè tots serem més feliços i tindrem totes les possibilitats de viure en aquesta societat, sinó també perquè és la millor forma de fer que aquesta societat existeixi. Si no ho fem així, no podrem ni tan sols assegurar que estiguem vius per veure-la.

Edicions locals