Artificial

Segur que us heu trobat davant d’una planta de plàstic i heu dit o sentit l’expressió: “sembla de veritat”. Fixeu-vos fins on arriba l’artificialitat del nostre quefer diari! Més de 30 anys de democràcia ja ens podrien fer adonar que tot plegat és com un artifici i potser comença a ser hora de treure caretes. Em fa gràcia que els qui no van pressionar en el seu moment pel concert econòmic ara en facin bandera. Em fa pena que un partit que s’autodefineix federal mai ha engegat un procés seriós i ara en faci bandera. Em fa por que qui propugna retallar estatuts on no governa se’ns presenti com a opció de govern. M’esgarrifa pensar en un nou pastís a repartir entre els qui s’entesten en espectacles depriments amb tridiscursos segons el públic.
Artificial és una paraula que aquests dies ha emprat un conegut meu per definir la societat actual i els qui representen el seu futur immediat. M’ha agradat la definició!
Hi ha molta artificialitat arreu. L’estupidesa de portar els llums encesos del cotxe tot el dia en un país mediterrani. L’acceptació de dictadures d’esquerra, dreta, religioses i terroristes. Parlar de multiculturalitat quan ningú és multicultural, en tot cas és culte. Pretendre fer-nos creure que només hi ha conflictes aïllats. Fabricar armes i parlar de desarmament. Parlar de sostenibilitat i deixar ensorrar pobles. Militar en l’ecologisme i malmetre l’entorn. Massificar ciutats i obviar serveis bàsics. Voler eradicar la fam el món i reduir la producció d’aliments al primer món quan hi ha excedents.
Entrem en un procés electoral i calen explicacions dels gestors de la cosa pública. S’ha d’acabar amb la dictadura dels partits. Estàs amb mi o en contra meu no és un model que ajudi a creure en els poders públics. Els artificis no funcionen.

Edicions locals