Emprenyat

He passat gairebé un mes indignat. Pensava que darrera la gran moguda hi havia alguna cosa més, em deia a mi mateix que per fi les coses es bellugaven i el país es començava a organitzar, es començava a moure alguna cosa en els fonaments d’una democràcia que s’estava podrint si en molts casos no ho estava ja. Ara estic emprenyat. Tenim el que tenim i el sistema s’ha de canviar des de dins; certes les dues coses. Per tant, deixem-nos de bajanades i posem fil a l’agulla. Podem ser molt assemblearis, m’he passat molts anys fent assemblees, n’he ensenyat l’organització i l’estructura als meus alumnes; l’assemblea és sobirana i no hi cap la discrepància minoritària en els acords majoritaris. El joc és així, i qui no l’entén o llença les cartes al foc, o se’n surt i deixa que els que hi creuen tirin avant. No es pot jugar a assembleari i després sortir-se per la tangent quan les coses no surten al teu gust. Aquests tipus de reaccions formen part de la segona fase dels estadis de maduresa moral, l’egoisme. Ja fa molts anys algú em va explicar que l’anarquia és el principi de l’ordre. Per treballar de forma assembleària cal ser ordenat, curós, receptiu, empàtic, respectuós… i potser un llarg reguitzell de qualificatius. No s’hi val el campi qui pugui.
La violència i l’agressió, vingui d’on vingui, denoten incultura i poc interès en cercar la solució. Les institucions que ens representen, massa vegades malament, i els nostres polítics, alguns simplement vividors ineptes, no es toquen. La porta és oberta no cal fer servir les finestres. Els partits polítics han tocat sostre, cal canviar el sistema, no segrestar-lo. Rellegim la història, massa violents ignoren què es va acabar fa trenta-sis anys, i com, molts no hi eren.

Edicions locals