Identitats

Com que la meva família és aragonesa, alguns anys assisteixo als actes que organitza el Centre Aragonès de Mollet i Comarca pel dia del Pilar: missa baturra a l’església de Sant Vicenç, ballada de jotes a la plaça Prat de la Riba i, finalment, hissada de les banderes d’Aragó i Catalunya al so dels himnes respectius.
Són moments de record emocionat per a aquells que van deixar la seva terra i es van instal·lar en l’acollidora Catalunya. I per als seus descendents, són moments d’orgull en comprovar que la gent pot progressar allà on vagi si hi ha voluntat de treball i una bona convivència que facilitin la integració.
Enguany també vaig pensar que aquest acte d’agermanament entre Catalunya i una de les comunitats autònomes de les quals procedeix un bon grapat de catalans, era encara més necessari perquè tinc la sensació que d’un temps ençà només destaquem allò que ens separa i no pas allò que ens uneix.
Bona part dels catalans tenen les seves arrels fora del Principat i el debat identitari, que s’ha situat de manera persistent en un primer pla, potser provoca situacions incòmodes. Perquè és un debat que sembla no admetre matisos: o blanc o negre, o amb mi o en contra meu.
Però no és una qüestió tan simple. Hi ha tota una gamma de grisos. Són segles d’història en comú, de vivències entrellaçades, d’anades i de tornades… Potser hauríem d’admetre que els sentiments identitaris de la població catalana són més complexos del que alguns polítics i periodistes volen donar a entendre.
Torno a mirar les banderes que onegen tranquil·lament agermanades a la plaça, alienes als conflictes, i penso que tant de bo siguin la metàfora d’un futur en bona harmonia.

Edicions locals