Ginesta

Tal com resa el famós poema de Maragall, la ginesta ha arribat a les nostres muntanyes amb el temps de la calor. Aquesta planta de cridaneres flors grogues omple ja els turons de la Serralada de Marina, als peus dels quals s’estenen els pobles de Sant Fost i Santa Maria de Martorelles. Un espectacle de color que sembla sortit d’un quadre del molletà Joan Abelló, les pintures del qual, de pinzellada gruixuda, suggereixen més que no pas dibuixen.
Alguns consideren la ginesta la flor símbol de Catalunya. En el folklore baixvallesà, especialment el santfostenc, que és el que més conec, abunden les rondalles en què aquest arbust té un cert protagonisme. Una d’aquestes diu que sota la ginestera més gran que hi ha al Castellot de Can Rovira, i segons d’altres al Bosc Gran d’en Torrens, hi ha enterrada una gerra amb monedes d’or. Amb or o sense ell, la veritat és que aquesta planta desperta l’alegria del caminant, amb el seu color groc tan viu i la seva olor tan característica.
Tot parlant de la ginesta no podem estar-nos de reflexionar sobre el paper que aquesta natura tan propera té en el nostre benestar. Les muntanyes que tanquen la comarca per la banda sud-est són un pulmó per al nostre equilibri mediambiental, de la mateixa manera que Gallecs, a la plana, és l’altre pulmó del Baix Vallès.
Ara que tenim al damunt la incertesa de l’impacte del nou traçat de la B-500, desitgem que aquests pulmons, aquests tresors naturals, siguin respectats perquè continuïn beneficiant-nos durant molts anys.
Així podrem recitar tranquil·lament els versos de Joan Maragall:

“La ginesta altra vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor”.

Edicions locals