Fogueres

Ja ha passat la revetlla de Sant Joan, una de les festes més populars del nostre calendari. Al Baix Vallès les referències més antigues les trobem en les cròniques del mestre i veterinari Vicenç Plantada, a finals del segle XIX. En una d’elles, del 1892, ens explica que a Mollet la nit de Sant Joan es van fer molts focs, hi va haver balls públics i la gent anava a les vinyes a menjar coques ensucrades i beure vi bo; també van passar criatures herniades per un roure del mas Pantiquet, alguns malalts es van fregar amb herbes i es van collir nous per fer aiguardent. Un altre any diu que als cims de la Serralada de Marina es veien grans focs fets per les agrupacions catalanistes dels pobles de les rodalies, una cosa impensable avui dia amb els controls per evitar els incendis.
La globalització dels costums ha fet desaparèixer moltes d’aquestes tradicions. Fins i tot, ja no se celebren revetlles com les de Sant Pere i San Jaume. Tampoc ja no es fan tantes fogueres com abans, quan gairebé cada carrer i cada barri tenia la seva. Els dies previs a Sant Joan es vivien amb gran excitació, ja que la canalla anàvem casa per casa recollint mobles vells i cartrons. Havíem de barrinar com seria el ninot que posaríem a la foguera. També fèiem torns per vigilar que no ens la cremessin abans de temps.
Ara això ha canviat. Les fogueres van a càrrec dels ajuntaments, que les situen a les places principals. Tot és més oficial i més previsible. Els nens ja no protagonitzen els preparatius ni tenen l’oportunitat d’agermanar-se per dur a terme una tasca col·lectiva que era un avançament de les responsabilitats de l’adult.
Hem guanyat en seguretat i comoditat però hem perdut en espontaneïtat i maduresa.

Edicions locals