Eufemismes

Era notícia la setmana passada que Mollet havia tingut l’honor de comptar “amb el primer nadó nascut el 2012 a tot l’Estat”. Tot i l’excepcionalitat del fet, el que em va cridar l’atenció de la frase no va ser l’aspecte demogràfic sinó el filològic, en concret l’ús de la paraula Estat, tota sola. Tant es podia referir a l’Estat espanyol com al francès o a un Estat qualsevol dels Estats Units, potser l’Estat d’Iowa? Des de fa uns anys a casa nostra el llenguatge ha esdevingut un camp de batalla en què, per avançat, s’intenten dirimir debats polítics o territorials. En casos com l’anterior, l’ús ideologitzat de la llengua pot empobrir la qualitat i riquesa de la nostra comunicació, ja que se substitueix una paraula ja existent i genuïna per una altra menys precisa però més convenient des del punt de vista polític.
En altres situacions, aquest ús del llenguatge pot ser enriquiridor: per exemple, ara no només hi ha independentistes sinó també soberanistes. Quina és la diferència? Sembla que els primers volen la independència de manera immediata mentre que els segons la desitgen a curt o mig termini; podríem dir que són sinònims parcials. També és interessant la transformació que va patir el terme comunista que, arran de l’esfondrament de la URSS i la caiguda del mur del Berlín, es va transformar en ecosocialista. Un altre joc de paraules curiós és el de dreta extrema, una manera políticament correcta de dir extrema dreta. Tots aquests exemples es poden classificar com a eufemismes, és a dir, expressions suaus, atenuades en substitució d’altres considerades més dures o inconvenients. Posar noms a les coses és una manera de posseir-les, d’estimar-les, però també, en alguns casos, de menystenir-les.

Edicions locals