La llengua de l'Imperi

Orenci era un ermità d’origen laietà que en el segle I habitava, com els seus antecessors, a dalt de tot de Castellruf. Una barreja de savi i bruixot a qui la gent d’un i l’altre vessant de la Serralada de Marina s’hi atansava per demanar-li consell sobre qüestions estrafolàries i guariments miraculosos.

Un migjorn, quan Orenci, de cara a la mar, atalaiava l’espai on s’assentava Bètulo, va sentir al seu darrere  la fresa d’algú que s’acostava. Un home de mitjana edat  esbufegava a la fi del pujant,  mentre un jove el seguia sense massa convicció. Quan els dos homes arribaren davant la cabana de l’ermità es palplantaren. Orenci es feu visible i els donà la benvinguda amb aquell caient entre afectuós i distant, habitual en ell.

— Mestre, necessitem del vostre consell—. Va deixar anar de cop i volta el mes gran.
— No sé si podré complaure-us, però seieu—. I els assenyalà unes pedres en cèrcol.
— Em dic Anil, i aquest és el meu fill Pastal, que vol ser escriptor. Reconec que ho fa molt bé, això d’escriure. Li he llegit poemes dignes d’Ovidi i històries que no desmereixerien dels drames  punyents d’Eurípides. És realment un escriptor de grans possibilitats. No em queixo, doncs, del seu enginy ni de l’ofici que ha triat. Allò que m’aprima el cor és que escrigui en llengua vernacla, en lloc d’escriure en llatí. Si escrivís en la llengua de l’Imperi arribaria a molta gent, es faria un nom i els prohoms del Cèsar dipositarien en ell la seva complaença. Qui sap si no arribaria als pinacles de la política.

Orenci, cap cot, amb un branquilló a la mà començà a dibuixar cercles concèntrics en el terra. S’hi està una bona estona sense que ningú l’interrompés, deixant-lo que rumiés la millor resposta.

— La llengua més universal per cadascú de nosaltres és aquella que emprem més sovint, i el llatí, per més que es parli arreu del món, ens pot ser residual.  Pel que fa a la publicació dels vostres treballs, si sou tan bon escriptor com diu el vostre pare, no n’heu de passar pena. Els savis de tot el món voldran conèixer la vostra llengua per capir allò que heu escrit. Les vostres obres seran traduïdes no únicament al llatí i al grec, també a altres parles de pobles bàrbars. A l’igual que la lluna s’empara de la claror del sol, l’idioma de l’Imperi manlleva el seu esplendor del grec i d’altres llengües. El far d’Alexandria no il·luminava tant com la biblioteca que li era a prop,  on s’hi recopilà la saviesa del món en les diverses cultures. Unes escriptures en arameu sobre la vida i miracles d’un jueu anomenat Jesús han trasbalsat l’Imperi, i posen en evidència la burda deïtat dels nostres déus. Pastal, heu triat bé en deixar-vos onejar pels designis del vostre cor.

Orenci aixecà el cap i plegà de dibuixar rodones en el sòl, per fer entendre que tot estava dit i que no calia altre propòsit que l’acomiadament.

Anil, esmaperdut, diposità dos dracmes en el vas de terrissa on Orenci recollia les almoines dels qui s’atansaven a Castellruf a requerir-li consell o guarició. Ja de baixada pels corriols que anaven a trobar la Via Augusta, Pastal va trencar un llarg silenci:

— Pare, us haig de donar la raó, Orenci té el do del senderi.

Edicions locals