Un món que es crema

 La crisi ha esdevingut un gran incendi d’estiu, amb ràfega de tramuntana inclosa. Boscos calcinats, no hi han valgut els girs de la rosa dels vents ni la pluja balsàmica dels bimotors. Tot plegat desolació, però sempre aquell punt de tenacitat pròpia de l’espècie: salvar els estris i començar de bell nou.
 
Fan bé els qui volen salvar els mobles, que pel món de la cultura pot ser una reducció de l’IVA, per altres rebaixar-se el sou per evitar un ERO. Mentre correm amunt i avall intentant deixar fora de perill els objectes entranyables, sabem que res no tornarà a ser com abans, i que un cop esgotades les flames caldrà reverdir la terra àrida amb un nou pacte social anomenat sobirania i dret a decidir.
 
Sabem que a partir d’ara haurem de fer grans coses, i ens venen a la memòria els Jocs Olímpics de Barcelona, i ens enorgullim dels nostres emprenedors a la industria, el camp i el turisme. Comencem a voler alt i fort, perquè sabem que podem i no estem esporuguits.
 
Ja no valdran solidaritats a ultrança que han esdevingut espolis, ni una constitució que parla de fomentar  les llengües minoritàries, mentre els garants constitucionals fan tot el que poden per fer-les desaparèixer, ni valdran marcs autonòmics que no es respecten.
 
Si “no escalfa el foc d’avui ni el foc d’ahir”, i crema, com deia Martí Pol: “haurem de fer foc nou”.

Edicions locals