L’Espanya de la bona gent

 L’historiador Pierre Vilar arriba a Barcelona per treballar a l’Institut Francès l’any 1945. D’aquell període del franquisme escriu: queixes nacionals i queixes socials convergeixen però no coincideixen, per la qual cosa les oposicions subterrànies esdevenen poc eficaces.
 

Ell mateix explica com , en aquell temps, la burgesia catalana, malgrat ser més solidària, per posició, amb un poder socialment conservador i contrarevolucionari, se sap sempre, a Madrid, força menyspreada. Com la massa de les classes mitjanes, majoritària a Catalunya, expressa davant del poder central un sentiment nacional de pertinença catalana que era contínuament  avivat per les amenaces contra la llengua, la cultura i les institucions originàries. I com la classe obrera, sobretot barcelonina i en part immigrada, tenia sempre les seves queixes pròpies.
 
Pierre Vilar es pregunta si totes aquelles raons d’oposició al règim franquista podien unir-se eficaçment, com ho havien fet per un moment als inicis dels anys 30 per acabar proclamant la República. La resposta la dóna el mateix Pierre Vilar quan diu que la manifestació de 11 de Setembre de 1977 expressa la solidesa creixent de Catalunya com a cos després de l’experiència franquista.
 
Els vells militants dels PSUC ens podem sentir orgullosos d’haver contribuït, com altres, a que els interessos nacionals i socials coincidissin. Com a director de Treball, la revista integrament en català que va publicar el PSUC durant tota la dictadura, podria explicar moltes d’anècdotes de com era acollida per una militància majoritàriament de parla castellana que tenia grans dificultats per llegir-la. Altres anècdotes es poden referir a les manifestacions clandestines de l’11 de Setembre davant el monument a Rafael Casanova, quan la policia, en detenir un castellanoparlant, es preguntava atònita que hi feia ell en una manifestació com aquella. Podríem parlar, també, de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de l’Assemblea de Catalunya.
 
És evident que l’actual procés envers la independència de Catalunya no és equiparable al del canvi democràtic, però si que ho és la necessitat que coincideixin les forces socials i polítiques predisposades a fer-ho. I penso, sobretot, amb el benestar social,  amb els catalans de parla castellana i els qui han nascut en terres d’Espanya.
 
Volem la independència per viure millor, per administrar-nos millor, per desenvolupar totes les nostres potencialitats. Cal distingir entre l’Espanya centralista, carca i opressora i l’Espanya de la bona gent, la que respecta la plena llibertat dels pobles. Cal distingir entre els qui volen imposar la seva llengua i la seva cultura i els qui creuen que les llengües i les cultures sumen.

Edicions locals