Als catalans sempre ens quedarà París

No sé per què aquesta dèria amb París i França quan els catalans, per naturalesa, hauríem de mirar cap a Itàlia. Segurament perquè Itàlia se'ns apareix massa complexa. Què té a veure el Piemont amb Sicília? Venècia amb la Toscana? Nàpols amb Milà? Cap ciutat italiana, ni la mateixa Roma, ha estat capaç de fer la síntesi d'aquest  país creat en el segle XIX.
París és diferent, ens estimula, representa una fita per tots nosaltres. Insisteixo, no obstant, que el nostre nord natural hauria de ser Itàlia: país imaginatiu, creador i anarquitzant però que no ens acaba de fer el pes, possiblement perquè ens hi semblem molt. I, tanmateix, la Itàlia Antiga i del Renaixement no té res a desaprofitar, com tampoc la Itàlia moderna: la de Fiat i Ferrari, la de la moda i el disseny, la de De Sica i Mastroiani, la de l'exaltació de la pasta fins a cotes sublims. Sense oblidar els lligams històrics de la Corona d'Aragó amb els regnes de Nàpols, Sicília i Sardenya.
L'enorme monumentalitat d'Itàlia ens ofega i ens produeix la sensació d'un país ruïnós, que cau de vell. Els catalans  quedem embadocats davant d'allò que és nou; també en diem modern: en el sentit de millor, de més pràctic. El nostre monument arquitectònic més important, la Sagrada Família, és tan modern que encara no està acabat. El rovell de l'ou de Barcelona no és el barri gòtic ni les Rambles, és el Passeig de Gràcia i el cap de munt de la Diagonal.
Ah, els grans teatres d'òpera italians! Nosaltres tenim un Liceu, li llancem bombes i, finalment, el cremem per fer-ne un de nou. Dubto molt que a Itàlia se'ls hagués ocorregut mai enderrocar la Ciutadella de Barcelona. Felip V mentre manava construir-la per controlar la ciutat, feia enderrocar tots els castells de Catalunya per evitar que s'hi poguessin fer forts els perdedors de 1714. Podríem assegurar que som els reis de l'enderroc.
Amb París compartim la mateixa vocació, la d'enderrocar per fer-ho nou i més gran, més ample: és la il·lustració, la modernitat. Per això, l'eixample de París i Barcelona s'assemblen bastant. Personalment París ja no m'atreu com abans, no sé si pintors,artistes i lliure pensadors hi tenen tanta tirada. Amb certs aspectes crec que ha deixat de ser un punt de referència, mentre que en qüestions com la gastronomia, els vins i la moda, som frec a frec.
En la mesura que Catalunya esdevé més marinera —potser em deixo influir per la propaganda de Grimaldi i Costa Creuers— l'atracció envers Itàlia esdevé més forta. No obstant, ens manca un punt de referència italià, que podia haver estat Milà, però que no ha acabat de reeixir. Roma és massa un museu al carrer i Nàpols, que podria ser els nostre referent històric, massa bruta i sorollosa pel nostre gust. Un gust impregnat del seny i la serenor del nord enllà. No endebades  l' independentisme català ha agafat d'exemples països com Dinamarca, Àustria i Holanda.
En definitiva: ens estira París, recelem d'Itàlia i ens sedueix el nord remot. No obstant, si les coses van maldades i no ens en sortim, sempre ens quedarà París.

Edicions locals