Ara que s'apropa l'11 de Setembre

El progressisme oficial d'avui s'aferra al pragmatisme i s'oblida de la utopia. Així, amb una cultura avui per avui majoritària a Catalunya, fan el mateix que va fer Jordi Pujol amb la nova cançó catalana nascuda durant el franquisme tardà: eliminar-la de les audiències perquè els seus actors i autors eren gent d'esquerres. I van arribar temps magres per a la cançó catalana compromesa, fins que no va aparèixer la nova fornada del rock català. Atenció també amb aquests, que són independentistes i els podria passar el mateix que a l'Ovidi, Raimon, Pi de la Serra i tants d'altres, i veure's condemnats a l'ostracisme per aquest progressisme sense ideologia que ja no se'n recorda de quan era republicà i partidari del dret a decidir dels pobles.

Un progressisme oficial que de la memòria històrica està passant a l'amnèsia més absoluta: l'11 de Setembre és una exageració i restituir la dignitat del president Companys una qüestió de la qual val més no parlar-ne. Un progressisme que ja no se'n recorda d'aquelles interminables reunions clandestines afirmant que drets socials i drets nacionals son les cares d'una mateixa moneda, que Catalunya és una nació i que els límits dels drets nacionals de Catalunya els posava el poble sobirà. Un progressisme que cada 11 de setembre se la jugava davant dels grisos, que no deixaven que ens acostéssim al lloc on havia estat l'estàtua de Rafael de Casanova, mentre que ara l'estigmatisme no els permet veure manifestacions d'un milió de persones. 

Edicions locals