La xenofòbia és viva

La xenofòbia és viva. Molt més del que ens sembla i del que estem disposats a acceptar. I casos de xenofòbia, que passen camuflats amb interessos de la comunitat autòctona, els trobem constantment. I no cal anar a Badalona per culpar al neo-nazi del seu alcalde, només cal furgar a casa mateix. La darrera notícia de la que he tingut coneixement és prou il•lustrativa. Una escola de la localitat proposa fer classes d’àrab, com a activitat extraescolar, adreçada no només als alumnes de procedència magrebí ?seria treballar la seva llengua materna? sinó a tots aquells que poguessin estar interessats: entre ells, jo mateix. No crec que aquesta proposta sigui massa diferent a la d’Omnium Cultural, fomentant l’ensenyament del català quan aquesta llengua era perseguida pel franquisme. D’amagat i a les catacumbes. La sorpresa es produeix quan, des de l’ajuntament de la localitat, es fa tot el possible ?pressionant si és necessari al membres de l’APA? perquè aquest proposta no pugui prosperar. I és ara quan als castigats pel franquisme se ens encenen tots els llums d’alarma. És clar que amb els govern Mas i Rajoy no hem avançat cap a la consolidació de la democràcia, però teníem la lleugera esperança de que a les petites localitats es pogués mantenir una resistència semblant a la de l’aldea dels gals i Astèrix. La preocupació ve després: ¿aquesta és una xenofòbia conjuntural, conseqüència de la lluita per uns vots o és més aviat visceral, producte d’idees arrelades al sí del pensament? En el desig de que sigui una malaltia transitòria, espero que no sigui producte de la segona opció, perquè així encara pot tenir cura.

Edicions locals