La pobresa és a tocar

Caminar pels carrers de Mollet em permet sentir-me realment a casa i retrobar-me amb amics i coneguts. La trobada, la retrobada convida a la conversa i amb els anys t’adones de qui et mira sense gosar interrompre una altra conversa o per trencar un gel fet de la inexistència de converses anteriors, i aprens a convidar-los a compartir preocupacions.
És així com m’assabento de la mort d’alguna persona estimada, dels esdeveniments que omplen d’alegria a les famílies: casaments, noces d’or, naixements... i també del detall de les dificultats de tirar endavant amb la pensió de jubilació als fills que no tenen feina, de com posar els aliments més bàsics al cistell anant d’un extrem a l’altre de la ciutat per una diferència de 0,20€ en un paquet d’un quilo de farina.
Al nostre entorn immediat hi ha persones que fa només tres anys havien creat un petit negoci, tenien feina a la indústria o a la construcció, servien ensaïmades en una cafeteria, treballaven en una botiga que ha tancat...
Cada dia han de treure ànims d’allà on no en queden per intentar trobar feina, “la que sigui” diuen sovint. Feina que per ara no troben. Desorientats i a vegades avergonyits s’acosten als serveis socials de l’ajuntament que intenta ajudar-los posant a disposició els programes d’ajuda social i d’inserció laboral.
Serveis municipals on els seus professionals fan tot el que poden i sovint reben el mal humor, la desesperació i la ira de qui té por de no poder alimentar i vestir els seus fills, o no poder pagar l’habitatge.
La crisi afecta a tothom: professionals lliberals, joves molt ben formats, persones amb vint-i-cinc anys d’experiència laboral. No se’n saben avenir, mai havien estat tan temps sense feina, mai havien anat a Càritas a buscar menjar, ni tan sols sabien que hi havia serveis d’aquesta mena.
Les previsions econòmiques no són bones, les polítiques d’afebliment de les administracions no són oportunes en aquests moments. L’atur puja i tothom necessita més que mai els serveis públics que –afortunadament– s’han creat en les darreres dècades. Però l’atur perllongat afecta l’autoestima, i algunes persones cauen en la depressió que farà més difícil la seva recuperació quan l’economia millori. Tenim persones que intenten mantenir una “normalitat” amb esforç, amb roba de segona mà.
Aquesta setmana el Tribunal Suprem ha donat la raó al Govern de la Generalitat del que vaig formar part al reconèixer que els diners de la casella social de la declaració de la renda (IRPF), i per uns instants quan llegia la sentència de la secció quarta de l’alt tribunal pensava que tant de bo arribin més diners als ajuntaments i a les entitats del tercer sector per poder incrementar les ajudes socials, però ja fa mesos que penso que estem davant d’una crisis especialment greu, i hauríem de sumar actituds de solidaritat personal a l’exigència de polítiques socials als governs.
Obrim bé els ulls, denunciem als que s’aprofiten de la situació, ja siguin els sous dels directors de bancs i caixes mal gestionats i que han rebut diners del FROB per estabilitzar-los, així com els que enganyen per aconseguir ajudes socials que no els pertoquen, però potser hem de procurar treure el millor de nosaltres i els que puguem hauríem de saber oferir un paquet d’arròs a la veïna que el necessita o regalar-li sense ferir més el seu amor propi un producte perquè pugui seguir netejant la cuina, o banyant els nens.
No proclamo ni reclamo la caritat mal entesa, senzillament faig avinent que la crisis no només està en el telenotícies, està al nostre costat i és hora de tenir un concepte generós de veïnatge i d’amistat per evitar l’aïllament i l’enorme sentiment de solitud de les persones empobrides per la crisi.

Edicions locals