Plens buits

Tinc per costum des de fa 10 anys assistir als plens municipals. Durant aquest temps he pogut observar, entre altres, que habitualment només assistim als plens un de cada 10.000 habitants de Mollet. També he viscut la guerra dialèctica i coses inversemblants, que, fins i tot, t’acabes acostumant a sentir.

Però el 25 de juny va succeir quelcom que em va provocar la necessitat d’exposar-ho en aquesta carta. En el punt 12 una persona del públic degudament autoritzada va llegir un manifest demanant al ple que se solidaritzés amb en Leffir Kaziza, un jove sahrauí en vaga de fam, que demana la llibertat i la independència del seu país del Marroc.
En acabar l’exposició del ciutadà que va explicar el cas, el punt va ser aprovat amb la unanimitat de tots els partits polítics i coalicions representades al consistori molletà.

Aquest suport unànime em va fer sentir indignat per la falsedat i hipocresia d’alguns colors polítics, doncs aquell vot afirmatiu només obeïa a una estratègia i disciplina de partit amb la finalitat de rascar algun vot. Què haurien votat alguns d’aquests polítics si la persona en vaga de fam fos un català que demana la llibertat i la independència de Catalunya? Quina diferència hi ha entre el poble sahrauí i el poble català, quan ambdós països han estat perseguits i conquerits per les armes?

Hem de recordar que el cap de qui fou cap de les tropes catalanes durant el setge de 1713, en Josep Moragues, va ser exposat durant 12 anys en una gàbia de ferro davant la Diputació de Barcelona per escarment de patriotes. La cultura i la llengua catalanes segueixen tenint atacs provinents de molts indrets d’Espanya i inclús de dins de Catalunya. Quina és la diferència entre els anhels de Catalunya i els del jove Leffir Kaziza en relació al seu país? Aquesta també hauria de ser la pregunta que s’haurien de fer alguns polítics de la ciutat i els ciutadans de Mollet.

Edicions locals