Stand by

Mitjanit del 10 d’octubre. L’Arc del Triomf de Barcelona s’ha buidat. A la tele es fan les cròniques posteriors a la intervenció, responsable i inclusiva, del president Puigdemont: reaccions a les places, a la premsa internacional i també a la Moncloa.  Transcric a continuació algunes de les anotacions inconnexes que he fet mentre sentia les intervencions fetes des del faristol del Parlament: Catalunya mereix ser escoltada i respectada; se suspèn  allò que no s’ha declarat, igual que es va suspendre un ple que no s’havia convocat;  es demana diàleg i acceptació de mediació; estem davant d’una oportunitat i d’una crisi d’estat; la voluntat àmpliament majoritària del dret a decidir no es desfà sola i menys a cop de porra; les grans empreses marxen perquè el diner no té pàtria ni bandera; estem davant d’un procés democratitzador; mediació i diàleg sí, però amb qui?
Aquests primers dies de tardor han estat tensos, amb les emocions a flor de pell, una pell ferida en massa casos, amb dolor interior, amb llàgrima viva o continguda però amb molta dignitat. Un poble que ha parlat o ha callat, que ha votat o s’ha quedat a casa, que ha sortit al carrer per denunciar la repressió  judicial i policial i també per demanar diàleg o la unitat d’Espanya.  Tots som poble, però divers, i no deixen que ens comptem.
Amb la seva signatura la majoria parlamentària s’ha compromès amb la construcció de la República catalana, amb voluntat de diàleg i disposició a la mediació però la força repressiva de l’estat continua amenaçant. Les bones històries tenen molts girs en el guió. Encara queden pàgines per escriure en el camí cap a un país millor. PD: Rajoy ensenya la carta del 155.

Edicions locals