Cap d'Any

Les campanades de Cap d’Any han sonat amortides per les veus dels que són a la presó i els llaços grocs. Hem deixat enrere un 2017 carregat d’emocions viscudes, expressades col·lectivament i ancorades molt endins.   Assenyalo dos dies commovedors, ambdós amb urnes.  Tinc encara vives les sensacions de l’1 d’octubre: el goig de veure la gent votant i la satisfacció de contribuir   a  fer-ho  possible barrejades amb la por  que genera la repressió policial;  conjunt d’emocions que encara porto dintre. I l’excepcional pressió del 21 D: presó, exili i urnes;  una nova oportunitat per comptar-nos, per dirimir les majories per encarar el futur els del sí, els del no i els de segons com.
A partir dels resultats tinc més interrogants que propostes: Què pensaven, què sentien l’1 d’octubre les persones que el 21 de desembre votarien blau, vermell o taronja?  Per què els que propugnaven matisos van fer mals resultats?  Fa més por una Catalunya sobirana que un estat corrupte, autoritari i demofòbic? Qui s’acabarà posant al capdavant de les institucions?  Hi haurà a l’Estat voluntat i capacitat per oferir a la societat catalana altres opcions que la repressió i el menyspreu? ¿Quins grups polítics continuaran donant peixet als que volen eliminar l’autogovern i que només tenen  una o cap alcaldia a Catalunya?  ¿Hi haurà al nou Parlament una desbordant i decidida majoria en defensa de les llibertats i els drets socials, la llengua, l’escola, la cultura i les institucions catalanes?  Continuem patint el monàrquic  règim del 78 o avançarem cap a la república?  Ens espera un gener apassionant.
Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, digué Pompeu Fabra el 1947. Refermem el compromís pel 2018.

Edicions locals