L'escorpí que mai dorm

No parlo de l’aràcnid  amb cua i agulló que s’amaga a la sorra del desert. Parlo d’un altre insecte. Té closca metàl·lica i amaga una càrrega explosiva de metralla tot esperant la seva víctima. Un petita cua-percussor fa esclatar el contingut, amb un mínim pes, mutilant o matant. És un dels aproximadament cinc milions d’artefactes explosius que amaga la sorra del Sàhara Occidental alliberat. Són les mines que acompanyen el recorregut d’un mur de pedra i sorra d’uns dos mil set-cents quilòmetres de longitud que separa els campaments de refugiats sahrauís situats al nord-oest d’Algèria i els ciutadans que viuen al seu país, el Sàhara Occidental ocupat per Marroc amb fèrria dictadura fa prop de quaranta anys. La mina és el soldat perfecte: no dorm, no menja, no beu. Sempre és allà on hi ha alguna possible víctima, perquè la sorra la mou.
    L’Assemblea General de l’ONU va declarar el 4 d’abril com a Dia Internacional per a la Sensibilizació contra les Mines Antipersona. Marroc es nega a acceptar les resolucions de les convencions internacionals d’Ottawa i Oslo, on només els estats signataris poden comprometre’s a acabar amb el patiment humà que causen aquestes traïdores armes. El resultat de tanta paperassa inútil i prepotent, moguda pels salvadors de món, es reflecteix en aquesta notícia, enviada fa cinc dies per Sahara Press Service: “El pasado lunes murió en Bojador Abdellahi Eljarshi, joven pastor saharaui de 31 años a consecuencia de la explosión de una mina antipersona a 50 kms de la ciudad costera de Bojador, al noroeste del Sáhara Occidental….” .
    Amb aquest text vull recordar les víctimes de les mines conreades per Marroc al Sàhara Occidental als anys vuitanta. Vull recordar en especial els amics del Centre de Mutilats Chahid Chreif, de la llunyana vilaia de Rabouni, als campaments de refugiats sahrauís. Recordo especialment una imatge durant la segona visita a aquest centre, assegut al voltant d’una taula i compartint te amb un grup de companys d’habitació. A un dels homes presents li dono una fotografia seva feta en l’anterior visita. S’aixeca estirant un cos alt de vell soldat Polisario i amb una mà prem aquell retrat amb força sobre el seu pit i estira l’altra, gran i oberta. L’encaixo. Sense dir res gira i desapareix per la porta. Aquell sahrauí alt i vell és cec, víctima d’una mina. Ha vist la seva imatge amb el cor. Jo quedo dret. Crec que encara sóc allà, en aquell indret ple de dolor, de força, de vida i de gratitud.
Impossible oblidar les abraçades sense braços, les encaixades sense mans i les mirades que no et poden veure.

Edicions locals