Matar el missatger

Un costum ancestral que es contempla en antics llibres sagrats, ens explica que quan els portadors de males notícies les transmetien als receptors, en molts casos aquests, els tallaven el coll.
A finals dels anys 60 jo començava a dibuixar intentant publicar en alguns dels escasos mitjans existents a Barcelona. Vaig coincidir amb d’altres joves com jo que vam formar part d’una improvisada promoció de “futures promeses” de l’humor gràfic que cridà l’atenció del ja conegut i prolífer Jaume Perich, qui ens va dedicar una sèrie de pàgines setmanals en el desaparegut Correo Catalán per donar a conèixer aquella plèiade de nou arribats, desconeguts per a tothom, fins i tot entre nosaltres mateixos. Oscar, Ivá, Picanyol… Dugó. Com es va produir no ho sé, pero algun dia, en algun racó de la llibreria francesa del Paseig de Gràcia, vam trobar un tresor en plena clandestinitat. La revista francesa Hara-Kiri on dibuixants desconeguts en un pais fosc de prohibició com el nostre, mostraven en aquelles pàgines les afilades eines que escopien a la cara d’una societat canviant, les veritats, envolcallades en dura ironia, que altres amagaven. Ells ho feien amb talent i sense por: Siné, Reiser… Cabú, Georges Wolinski. El passat dimecres dia 7 uns maleïts psicòpates feien vomitar les boques dels seus kalashnikov matant talent, ironia, irreverència, a la redacció parisenca de Charlie Hebdo, hereu de l’esmentada Hara -Kiri. Assassins eixelebrats que profanaven un temple de l’humor, el pitjor enemic dels intolerants que van tacar de sang i van segrestar la llibertat d’expressió, intentant negar amb fanàtica violència que l’individu neix, viu i mor lliure… o així hauria de ser. Vaig sentir una punxada barreja de nostàlgia dels més de quaranta anys passats d’aquells descobriments iniciàtics com a dibuixant, i de tristor per la desaparició d’aquells mestres que tant ens van influenciar amb el seu impactant estil. Amb tot no podem oblidar els horrors i genocidis amb centenars de milers de víctimes innocents que Occident ha causat en els darrers anys, per exemple, a l’Orient Mitjà. Però cal anar en compte de no caure en una perillosa apologia propia de la inmediatesa dels fets.
Encara avui, passada un semana em dol la mort dels dibuixants francesos, del magnífic Georges Wolinski (80 anys). Han matat el missatger. Però mai el missatge. Sempre hi haurá el valent que voldrà portar la carta.

Edicions locals