Vergona dels pocavergonya

Espanya, com gairabé la majoria de païssos de la vella Europa té una llarga i poc gloriosa història de conquestes, i desconquestes, d’amors i desamors amb terres sempre llunyanes dels nobles despatxos on es decidia quin indret del món calia descobrir portant, si calia, la fe als descreguts propietaris de les  terres en qüestió. Aquest any es compliran 40 d’un dels actes més vergonyosos de la història de l’Espanya d’ultramar: la signatura dels documents de Madrid el 14 de novembre del 1975 que segellava entre Espanya, Mar-roc i Mauritània el lliurament per part de la primera a les altres dues de 266.000 quilómetres quadrats del territori més ric en recursos naturals de nord d’Àfrica: el Sàhara Occidental. Aquell petit tresor que havia estat la província 53 del mapa franquista, s’esvaia d’entre les dèbils mans dels seus protectors com ho feia irreversiblement la flama del dictador de l’espelma de la vida. Colònia espanyola des de 1884, va cobrir geogràficament el flanc est de les illes Canàries, iniciant el gran espoli d’una de les abundants riqueses sahrauís: el seu gran banc de peix, obscè vedat mundial i una de les fonts de les reials arques del dictador marroquí de torn. Els diferents governs espanyols han amagat tan la seva vergonyosa submissió als reis alauites, com la no menys vergonyosa traició a la societat sahrauí. Efemèride més propera en dates, és la de la proclamació de la RASD -República Àrab Sahrauí Democràtica- el 27 de febrer de 1976, de la qual es compleix tot just el seu 39è aniversari.

39, 40… Massa anys per a una dividida societat, entre campaments de refugiats, i un Sàhara Occidental tallat a cop de mur i colpejat per milions de mines a un costat i per milers d’uniformats, torturadors i assassins, a l’altre.

La celebració de la societat sahrauí d’aquesta darrera efemèride queda desequilibrada pel pes de l’altre plateret de la balança: la recent negativa del govern espanyol del Partit Popular, de concedir asil polític al jove activista sahrauí Hassanna Aalia, actualment al País Basc, i que va ser condemnat per un tribunal militar marroquí a cadena perpètua el febrer del 2013 per participar en el clam de llibertat de la primera revolta àrab del campament de Gdeim Izik l’any 2010 a l’Aaiún (Sàhara Occidental).
On comença i acaba la vergonya dels pocavergonyes que han fet posible la llarga vulneració dels drets humans del poble sahrauí?

Edicions locals