Stop

Humanitòleg i gestor cultural

A finals de setembre de 2014, en un article a Contrapunt, titulat Desobediència i atur, reflexionava sobre la legitimitat de la desobediència a les lleis espanyoles en relació a la prohibició del 9N.

En síntesi, deia que els catalans, com a poble sobirà, tenim dret a decidir el nostre futur. Amb tot, atès que formem part de l’Estat espanyol i que estem sotmesos a la legalitat espanyola, hem d’anar amb molta cura a l’hora de vulnerar aquesta legalitat. I, en aquest sentit, escrivia «I cal tenir en compte que els altres —no només l’Estat espanyol— poden no veure-ho [els nostres drets] exactament així [com nosaltres]. Els drets humans, el diàleg, el civisme i el pacifisme ens han de portar a ser reconeguts com a legítims portadors d’uns drets. La primera victòria de la consulta és que, arreu, se’ns reconegui la legitimitat de la nostra voluntat.»

Un any i escaig després, ni el resultat de la consulta, ni la magnitud dels Onze de Setembre, ni una majoria de diputats independentistes al Parlament —tanmateix, sense una majoria de ciutadans a favor de la independència—, res de tot això ha aconseguit que enlloc amb poder de decisió se’ns reconegui la legitimitat de la nostra voluntat. Ni a Espanya, ni a la Unió Europea, ni a l’ONU.

Davant el no reconeixement d’allò que considerem els nostres drets, hem apel·lat a instàncies superiors a les espanyoles? A tribunats de justícia europeus? A tribunals dels drets humans? Com podem desestimar allò que recomanaríem a qualsevol persona que considerés que un estat no respecta els seus drets? Com podem tirar pel dret sense haver fet tots aquests passos imprescindibles? Per què tanta temeritat?

Coda: si et saltes l’stop que sigui per a salvar una vida, no per a truncar-la.

Edicions locals